Al rescat dels Muppets i els seus amics de llegenda

Disney+ incorpora al seu catàleg la il·localitzable sèrie de Gustau i companyia, en la qual grans ‘entertainers’ es van divertir com mai.

El mestre titellaire Jim Henson no va crear els seus Muppets, aquí més coneguts com els Teleñecos, amb els nens en ment: l’estimat Gustau va debutar el 1955, encara més llangardaix que granota, en un programa contracultural (Sam and Friends) d’una cadena de Washington DC, i es va passejar per late nights abans de deixar-se caure per Barri Sèsam.

A Henson no li desagradava la idea d’educar, però preferia la missió de sorprendre. I si és possible, a un públic de variades edats. A principis dels 70 va començar a dissenyar una sèrie còmica d’esquetxos en la que el segon pilot es va titular, ni més ni menys, The Muppet show: Sex and violence. Tot i que la idea era parodiar el sexe i la violència televisius, que no glorificar-los, el projecte va caure malament entre les cadenes nord-americanes. Però la idea d’un espectacle adult dels Muppets va atraure el magnat de la tele britànica Lew Grade, el mateix que en els 60 havia triomfat distribuint les sèries de (super)marionetes de Gerry i Sylvia Anderson.

Deliri de pelfa

Amb Grade com a coproductor va ser més senzill aixecar i estrenar el 1976 The Muppet show, aquí estrenada per TVE-1 un any després

Es tracta de tot un esdeveniment: a Espanya no es van veure la meitat dels episodis

com Los Teleñecos. La sèrie era una cosa mai vista: una paròdia dels espectacles de varietats protagonitzada per marionetes, amb Gustau com el mestre de cerimònies que mirava de controlar el caos desencadenat per personatges nous com Miss Peggy, l’Os Fozzie, Escúter, el Dr. Bunsen Honeydew i la rata Rizzo.

La sèrie, de fet, continua sent una cosa única, com descobriran els qui s’acostin a ella amb la seva incorporació al catàleg de Disney+ des d’avui. Aquest rescat és tot un esdeveniment, tant als Estats Units, on no s’emet des de fa 20 anys, com a Espanya, on la meitat d’episodis no van arribar a veure’s i cap de les seves temporades havia sigut publicada en DVD.

Parafrasejant el Stefon de Saturday night live, un altre programa en el qual Henson va exhibir les seves creacions, The Muppet show «ho té tot»: esquetxos hilarants, números musicals, cops d’ull a l’acció entre bambolines i en altres zones del teatre on es desenvolupa la caòtica acció, falses notícies absurdes, grans desplegaments d’efectes especials artesans, un Star trek amb porcs o un In fraganti amb l’impagable Xef Suec.

De Rita Moreno a Roger Moore

Té, a més, un convidat il·lustre per capítol. Al principi, els productors van tirar sobretot de contactes personals; molts d’ells, d’altra banda, envejables, com Rita Moreno o Vincent Price. Però sobretot des que el ballarí Rudolf Nureyev es va prestar a aparèixer-hi, va començar a haver-hi baralles entre els famosos per passar una estona amb els Muppets. Així, vam veure Elton John cantant Don’t go breaking my heart amb Miss Peggy. O el gran Peter Sellers explicant a Gustau el seu buit interior: «No existeixo. Hi solia haver un jo, però me’l van extirpar quirúrgicament». O Mark Hamill rient-se de si mateix i Luke Skywalker al costat d’altres herois galàctics. O Diana Ross brodant una immensa Love hangover entre ocellots gegants de pelfa. I a més: Paul Simon, Julie Andrews, Petula Clark, Cloris Leachman, Loretta Lynn, Dizzy Gillespie, Gene Kelly, Shirley Bassey, Debbie Harry, Johnny Cash i, ja en l’últim episodi, Roger Moore. El que ens ofereix The Muppet show és, en essència, la comunió histèrica entre un Henson al cim del seu joc i alguns, gairebé tots, dels millors entertainers dels últims 70. Història de la televisió i la cultura pop.

n