Lllibertat no és violència
La llibertat d’expressió i de manifestació són elements essencials de la vida democràtica, però no són llibertats absolutes si el seu exercici col·lideix amb les llibertats i drets d’altres. El cas del raper Pablo Hasél és una mostra d’aquest conflicte de llibertats. Ha sigut acusat per insults contra la Corona i enaltiment del terrorisme. Afirmacions com «¡merece que explote el coche de Patxi López!», amb referència al lehendakari socialista, i «no me da pena tu tiro en la nuca, pepero» no poden generar simpatia entre els defensors dels drets humans, el primer dels quals és el dret a la vida.
Però la concatenació de diverses condemnes ha acabat portant Hasél a la presó. Ahir se’n va conèixer una altra de dos anys de l’Audiència de Lleida per haver amenaçat un testimoni després d’haver intentat clavar-li una puntada de peu, cridant-li «ets amic dels urbans, et mataré, fill de puta, ja t’agafaré».
La tesi que els possibles delictes d’opinió no comportin penes de presó, sinó multes i altres sancions, sembla raonable i fins i tot convenient. Els tribunals han d’aplicar la llei amb proporcionalitat i en aquest cas estan donant una notorietat i publicitat a algú que potser no les hauria aconseguit pels seus mèrits artístics.
Per això és perfectament legítim reclamar canvis al Codi Penal i manifestar-se a favor de la llibertat del raper. Però la llibertat de manifestació té límits, ja que no ha de perjudicar la llibertat i els drets d’altres ciutadans.
Utilitzar el dret de protesta i de manifestació per practicar una «violència extrema», com ha denunciat el portaveu dels Mossos, destrossant mobiliari urbà (que paguem tots), muntant fogueres a les vies de l’Eixample barceloní, arrasant mes de 40 comerços i entitats bancàries i fins i tot assaltant una comissaria dels Mossos, com va passar la nit de dimarts a Vic, no té res a veure amb les llibertats, no pot ser promogut i, és més, l’obligació de les forces policials és impedir-ho.
Quan la pandèmia obliga a restringir les llibertats individuals i de reunió (fins i tot familiars), s’imposa un tancament obligat de molts comerços i hi ha seriosos temors sobre la pervivència de moltes empreses, les alteracions greus de la normalitat ciutadana són difícils de justificar. Una cosa és la defensa de la llibertat d’expressió, el dret a la manifestació per mostrar disconformitat o protesta contra les sentències a Pablo Hasél,
i una altra de molt diferent la instrumentalització d’aquests drets per alterar la normalitat ciutadana mitjançant la violència, just el que menys convé a Catalunya i a Espanya en aquests moments.
Es pot entendre –ha passat en altres països– que després d’un any de pandèmia i l’empitjorament de les condicions de vida hi hagi sectors ciutadans que vulguin mostrar el seu descontentament. El que no és lògic és que partits de govern –que han de garantir l’ordre– es dediquin a encoratjar demostracions que –possiblement contra la voluntat de molts participants– s’han convertit en explosions de violència. Per això costa entendre que el portaveu parlamentari de Podem hagi manifestat solidaritat amb els «manifestants antifeixistes».
A més, la minoritària violència dels últims dies contrasta amb el sentit cívic dels votants, l’exemplaritat dels components de les meses i la normalitat amb què va transcórrer la jornada electoral. Diumenge, Catalunya va donar una mostra de país assenyat i madur que no ha de ser alterada.
Joan Tapia es president del Comitè Editorial d’EL PERIÓDICO.
Les legítimes manifestacions de protesta no han d’acabar amb greus alteracions de la normalitat