«Ni l’alcaldessa s’atrevia a dir-se a si mateixa ‘alcaldessa’»
El periodista Sergi Doria ha recopilat a ‘Mujeres en primera plana’ (Edhasa) una sèrie d’articles publicats en magazins i publicacions gràfiques dels anys 20 i 30 del segle passat que donen compte de l’ascensió social de la dona espanyola en el període d’entreguerres. El llibre reflecteix el fonamental paper del periodisme a l’hora d’explicar un fenomen que la Guerra Civil va esborrar de cop. —Digui’m, ¿quines van ser les condicions socials que van donar lloc a aquesta revolució feminista? Si és que ho va ser. ¿Vostè li posaria aquest rètol?
— Crec més aviat que va ser una evolució, una cosa que estava germinant des de principis de segle però que als anys 20 va fer el gran salt a la feina, a l’estudi, al protagonisme en els mitjans de comunicació. Va ser una evolució natural que es va produir a tots els països, i que a Espanya es va concretar amb l’ajuda d’una legislació que va traduir el que es palpava al carrer.
— Per una vegada, la política va fer el que havia de fer, ¿no?
— Com va dir Adolfo Suárez en la transició, quan li van preguntar per què s’havien de fer determinades lleis en la nova democràcia espanyola: «Hem de portar al Parlament el que ja és normal al carrer». Era una mica això: el que ja era normal al carrer, el Govern de la República ho va convertir en la llei del vot, la llei del divorci... Lleis que van ajudar molt a la integració de la dona en àmbits que li eren vedats fins aleshores.
— El que queda clar al llibre és el paper capital del periodisme en la difusió d’aquesta evolució.
— Hi va jugar un paper clau. Si es fes una anàlisi quantitativa de totes les publicacions gràfiques d’aquells anys es veuria que a les portades el 70% són dones. Per això el llibre s’anomena així, Mujeres en primera plana, perquè per primera vegada les dones apareixen en portada, i ja no simplement com «la dona de», sinó com la campiona de natació, l’alcaldessa, la jutge... Es visualitza aquest accés de la dona a llocs que abans eren masculins.
— Llegint aquests articles es pot veure que tot és tan nou que ni tan sols hi ha un llenguatge per anomenar-ho. L’alcaldessa, per exemple, que no sap si dir-se a ella mateixa alcaldessa.
— Ja sap el que diu Wittgenstein: els límits del meu llenguatge són els límits del meu món. El món era un món anomenat en clau masculina, així que es va improvisant sobre la marxa, per això ni les mateixes dones s’atreveixen a dir-se alcaldesses, ni metges. Anomenar la cosa era molt difícil, tenint en compte que ni tan sols s’havia reconegut la cosa.
— Es nota una gran diferència en el to quan els articles són escrits per homes i quan són escrits per dones.
— Sí, perquè les dones que escriuen aquests articles estan molt implicades en aquest apostolat femení. Josefina Carabias, Magda Donato o Rosa María Arquimbau són dones que saben el que els ha costat aconseguir aquest estatus periodístic, de manera que adopten certa complicitat amb les protagonistes dels seus reportatges. Tenen consciència que és un moment que s’ha d’aprofitar.
— ¿Sacrificant objectivitat?
— No és un periodisme objectiu, no, és un periodisme subjectiu però en la seva versió guareix, perquè és un moment que totes aquestes dones periodistes creuen que la premsa ha d’acompanyar; igual que la premsa, a la mort de Franco, per exemple, es va implicar molt amb la transició democràtica. Són moments en què és difícil ser objectiu, perquè és un moment que saps que és d’evolució i que beneficiarà tota la societat.
— De part dels homes periodistes s’adverteix fins i tot rebuig. Aquest article de Francisco Coves a Estampa, li llegeixo: «En la reacción ante un pañito torcido se podrá distinguir siempre un sexo de otro… por muchas sorpresas que nos depare el futuro».
— I fixi’s, Francisco Coves era un periodista d’esquerres. Però sí, hi ha un deix perdonavides, jo l’anomeno així. Molta gent que es troba de cara amb el fenomen no sap si prendre-s’ho una mica a broma. També hi ha l’article sobre Mercedes Bassols, la campiona de natació, on es diu que «la campiona d’Espanya és una bona noia», perquè la persona que ha titulat no concep que hi hagi una dona que sigui campiona de natació, que treballi, que dirigeixi un equip... Tot això es veu molt excèntric en aquell moment.
— Alhora que hi havia un afany de les dones d’incorporar-se a la societat, n’hi havia un altre de paral·lel de crear els seus propis espais, ¿no? Espais a part. La Residència de Senyoretes Estudiants, el Club Femení d’Esports, el Club de Senyoretes... No deixa de tenir alguna cosa de paradoxa.
— Sí, jo crec que en part perquè s’estava començant des de zero. Personatges com María de Maeztu, o Carmen Baroja, que era germana de Pío Baroja, van començar amb aquestes institucions, que d’alguna manera volien traspassar a l’àmbit espanyol institucions anglosaxones. Van ser els primers àmbits en els quals la dona podia tenir, com deia Virginia Wolf, aquesta habitació pròpia, en pla «parlarem entre nosaltres de les coses que ens preocupen».
— ¿Quines diferències hi ha entre el que va passar llavors i el que està passant ara?
— Crec que després del franquisme s’ha donat per entès que determinades formes de feminisme són pròpies de l’esquerra i no de la dreta, mentre que en aquell moment no hi havia aquesta instrumentalització del concepte feminista per una determinada opció política. El feminisme militava tant a l’esquerra com a la dreta. Pensi que el vot femení el va defensar Clara Campoamor, que era una diputada de centredreta. La politització no li fa cap bé al feminisme, són drets civils que no han de tenir color polític.
«Per primer cop les dones copen les portades, i ja no simplement com a ‘dona de’» «Les periodistes sabien que era una evolució que s’havia d’acompanyar des de la premsa» «Llavors el feminisme no era instrumentalitzat per cap opció política»