L’atenció sanitària a trans s’alenteix pel coronavirus
La Unitat Trànsit, centre de referència a Catalunya, ha deixat d’atendre persones que resideixen fora a causa de l’allau de peticions internacionals rebudes durant la pandèmia.
A la tardor van haver de prendre una decisió dràstica. El centre de referència a Catalunya que atén persones trans, la Unitat Trànsit, va deixar d’assistir estrangers sense targeta sanitària. La pandèmia va originar una allau de peticions internacionals que no podia assumir, ja que fregava el desbordament a causa de l’ansietat i l’angoixa que afrontaven centenars de persones la transformació física de les quals va quedar truncada per la pandèmia. Malgrat això, la llista d’espera per a les operacions de canvi de sexe s’ha reduït en els últims anys, tot i que moltes persones continuen viatjant al sud-est asiàtic per accelerar els tràmits. Una opció, la d’anar-se’n a un altre país, que també ha frustrat la Covid.
Alemanya, Dinamarca, Finlàndia i Irlanda. En aquests països resideixen desenes de persones trans que, en aquests mesos, han trucat a les portes de la unitat. «Hem sigut sempre un pol d’atracció per a la comunitat trans de tot el món, però amb la pandèmia encara més. Nombroses persones tenien programades operacions en clíniques privades i, al posposar-se, van optar per acudir a nosaltres per desesperació», explica Rosa Almirall, responsable del centre. En els últims sis anys, un de cada quatre pacients atesos residien fora de Catalunya. L’últim any, 15 setmanals de mitjana.
Des de la seva obertura el 2012 fins avui, el nombre de pacients atesos a la Unitat Trànsit s’ha multiplicat per 10. De 70 pacients anuals ha passat a 800. En total, més de 3.000. I la pandèmia ha fet créixer aquesta xifra, afirma Almirall. «Primer, perquè el confinament ha donat més temps per pensar i moltes persones s’han adonat que no s’identifiquen amb el gènere atribuït al seu sexe. Però també hi ha hagut persones que han hagut de tornar a casa dels pares que no accepten el seu canvi d’identitat, cosa que els causa ansietat per falta de suport, detalla.
Paral·lelament, en els últims quatre anys, arran de la instrucció del 2016 sobre el canvi d’atenció sanitària del col·lectiu trans, la unitat ha crescut considerablement. Són 10 persones les que hi treballen, i ja hi ha quatre unitats més amb metges especialitzats a Olot (Garrotxa), Reus (Baix Camp), Terrassa (Vallès Occidental) i Lleida (Segrià). La previsió és que aquest any s’incorporin més especialistes a Vic i Manresa. El repte és formar metges de família que puguin ajudar els pacients en el seu propi CAP.
Llistes d’espera
Un dels grans temes per resoldre són les operacions de canvi de sexe. Aquest any els hospitals de Bellvitge, Can Ruti i Clínic han operat una cinquantena de persones que van comunicar el seu desig el 2016, segons apunten tant la doctora Almirall com entitats del col·lectiu trans com I-Vaginarium. Això suposa una reducció de les llistes d’espera de fins a tres anys respecte al 2019. Tot i així, l’espera és eterna. «S’ha d’accelerar el procés, ho necessiten anímicament i psicològicament», assenyala Tina Recio, directora d’I-Vaginarium. Aquesta entitat organitza, cada any, una vintena d’operacions de vaginoplàstia a Tailanda per a qui no pot esperar. Però aquest any la pandèmia ha paralitzat també aquesta via.
Una altra qüestió que preocupa Recio és el postoperatori: «Una vegada operades, moltes dones tenen problemes per exercitar el sòl pelvià. La musculatura no està preparada per allotjar una vagina i això genera molt dolor». L’entitat impulsa un projecte per demostrar que la fisioteràpia ajudaria a remetre-la i aspira que entri en la sanitat pública.
Tot i que, en realitat, el gran problema de les persones trans són les entrevistes de treball. «La diferència entre el nom del currículum i el del DNI i l’aspecte físic no els ajuda, sobretot si estan en plena transició», explica Almirall. Menys fàcil ho tenen les dones trans que no han tingut recolzament familiar i van haver de sortir de casa de forma precipitada, amb greus problemes formatius i educatius. També atén diàriament dones trans que relaten abusos o agressions físiques i sexuals. «Em dol que hi hagi feministes incapaços d’empatitzar amb el col·lectiu trans i les violències que pateixen. Es necessita una llei per garantir drets socials», afegeix.