«¡Sé on soc! És la meitat del camí»
Ronald Koeman va arribar després de les ruïnes del 2-8 de Lisboa. Va firmar per dos anys i just avui es compleixen els seus primers sis mesos en un Barça sense president i sense saber què farà Messi.
Ni tan sols després de l’1-4 del París SG va modificar els seus plans. Ronald Koeman va mantenir els dos dies de festa a la plantilla, abatuda i enfonsada per aquesta golejada, com li va confessar Piqué a Laporta, conscient com és del que té entre mans. Sap on va venir. I, sobretot, quan va venir. Va arribar fa avui justament sis mesos a un Barça enderrocat pel 2-8 del Bayern de Lisboa i hores després de ser presentat el seu primer treball ha sigut acudir a la casa de Leo Messi, que era més fora que dins, com va certificar després enviant el burofax per abandonar. Mig any més tard, el club és encara molt pitjor que abans de l’arribada de l’heroi de Wembley.
No té president perquè les eleccions, que havien de ser el 24 de gener, es van fixar per al 7 de març i no hi ha ni un sol euro a la caixa, convertida Europa en una tortura que ofega els jugadors. I devora una institució tremendament debilitada en la qual els seus dos últims presidents (Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu) han dimitit abans d’esgotar els seus mandats. «¡Sé on soc!», va cridar Koeman, després d’encaixar la golejada a la Champions, que tornava l’equip a París, Torí, Roma, Liverpool i Lisboa, incapaç de treure’s de sobre aquests traumes del passat, enredat des de fa més d’un lustre en el fatalisme d’altres èpoques. «Som a la meitat del camí», va pregonar després el tècnic, tot i que sense saber si tindrà opció d’acabar aquest camí que va emprendre el 19 d’agost. «¡Jo sé on soc! ¡Jo sé el que hem de canviar! Estem intentant-ho», va afegir.
No se sap, no obstant, si aquest camí portarà finalment a algun lloc. El Barça està desorientat, ofegat per una gravíssima crisi econòmica perquè va rebre 222 milions d’euros per Neymar i en va gastar després 400 en Dembélé, Coutinho i Griezmann.
Diners que són al camp, però no decideix com s’espera, eclipsats, per exemple, els dos davanters francesos per un majestuós i descomunal Mbappé. Pendents tots, i Koeman el primer, que la màgia de Messi sigui tan infinita que sobrevisqui al pas del temps en un equip que ha anat envellint de mala manera, turmentat, a més, pel record de l’enorme obra que va construir en el passat.
Delicada reconstrucció
Fitxat en un desesperat intent de regenerar la plantilla després del caòtic acomiadament de Valverde i el fracassat relleu per Setién, Koeman fa més temps que és a la banqueta sense president (115) que amb Bartomeu (70), retrat de la inestabilitat que sacseja el Barça. Sense saber encara si Messi se n’anirà, com pretenia l’estiu passat, o el futur nou dirigent tindrà capacitat (i diners) per persuadir-lo que acabi la seva carrera al solitari Camp Nou, acompanyant uns joves (Ansu Fati, Pedri i Araujo) que il·lusionen, tot i que necessiten el que mai va tenir el Barça: paciència. I sense un lideratge directiu al club, cosa que genera que la sensació d’orfandat s’estengui per tots els racons del vell i ara deshabitat estadi.
«Jo soc realista, sembla que més que els altres», proclama el tècnic, que va arrencar malament, aferrat a la idea inicial del 4-2-3-1, el seu model tàctic de referència, tot i que després el va modificar fins a ancorarse en la Bíblia culer del 4-33 emetent senyals de certa energia en un equip castigat per les lesions a la seva zona més essencial (Ansu, Piqué, Sergi Roberto, Coutinho, Araujo, fins i tot va començar la Lliga sense Ter Stegen).
Un Barça obstinat a estavellarse sempre davant els grans obstacles, incapaç d’aprendre dels seus errors: Madrid (1-3), Atlètic (1-0), Juventus (0-3), el títol perdut de la Supercopa d’Espanya amb l’Athletic (2-3), el Sevilla (2-0) i el París SG (1-4). Caigudes que avalen aquesta sensació d’inferioritat, sense oblidar tampoc les ensopegades a Getafe (1-0) i Cadis (2-1) que van portar l’equip al caire de l’abisme. Allà és ara mateix el Barça a la Champions, un any més, mentre Koeman defensa el realisme, disposat a lluitar encara per la Copa (hauria de remuntar els dos gols del Sánchez Pijzuán) sense renunciar a la Lliga (té l’Atlètic a nou punts). Realisme en un club que es va autodestruir.