Líbia, una dècada de lluita fratricida
Fa deu anys que va començar la revolta popular que va acabar amb la vida i el règim del coronel Moammar al-Gaddafi. El país magribí ha viscut des de llavors sumit en una guerra civil amb implicació estrangera.
Focs artificials esclaten i il·luminen el cel. Banderins vermells, verds i negres decoren els carrers de Trípoli, la capital de Líbia. Aliens per unes hores a l’escassetat de petroli i a la crisi econòmica, els libis de l’oest del país commemoren el desè aniversari de l’inici de la revolució que va acabar amb el règim de Moammar al-Gaddafi. A l’est de Líbia, en canvi, sota el control de l’Exèrcit Nacional Libi de Jalifa Haftar, amb prou feines hi ha celebracions.
En tot cas, la caiguda i assassinat de Gaddafi no va servir per pacificar el país. Líbia ha viscut aquesta última dècada sumida en una llarga i cruenta guerra civil amb implicacions estrangeres que ha partit el país en dos.
L’alto el foc permanent declarat el mes d’octubre passat encara desperta escepticisme entre la població. «El país és tan lluny d’un futur segur i estable com ho estava el 2011», lamenta Imran Khan a Al Jazeera.
El 20 de febrer del 2011, inspirats per les revoltes en altres països àrabs, com Tunísia i Egipte, milers de libis van ocupar les places de Bengasi, la segona ciutat del país. Exigien el final de Gaddafi, el dictador que portava més de 40 anys en el poder.
Poder de les milícies
Des del primer moment, la violència va ser present a les manifestacions. Diverses milícies es van autoproclamar precursores de la revolució. Grups d’opositors a l’exili van tornar al país i van empunyar també les armes. Entre els quals, el mariscal Haftar.
Els libis pateixen l’actual divisió política, el poder de les milícies, el domini de les màfies i els interessos geoestratègics de les potències estrangeres que no han fet més que acabar amb els principis de llibertat i democràcia que va inspirar la revolta.
Al seu torn, el fàstic s’ha transformat en menyspreu per aquest cicle diplomàtic infinit en què s’han embrancat els països occidentals per resoldre el conflicte que ells mateixos van alimentar.
Ara, l’ONU lidera les esperances de pau. Després de cinc mesos de negociacions, ha aconseguit que un fòrum format per 73 libis integrants de les tres diferents regions del país hagi elegit un govern de transició com a primer pas per a la reconstrucció del país.
Un acord que va facilitar la derrota el passat mes de juny de Jaftar, avalat per Egipte, els Emirats Àrabs Units, Rússia i França. Hi ha al voltant de 20.000 soldats i mercenaris estrangers desplegats dins de Líbia.
«És poc probable que la nova autoritat executiva transcendeixi les divisions institucionals de Líbia i trenqui amb patrons ben establerts d’intensa competència entre les faccions dins del govern», han declarat els analistes Imadeddine Badi i Wolfram Lacher del Fons Carnegie per a la Pau Internacional.
«Demanem a les parts en el conflicte i al govern d’unitat entrant que garanteixin que no es nomena presumptes autors de crims de dret internacional per ocupar llocs en els quals poden continuar cometent abusos i perpetuar la impunitat», ha exigit Diana Eltahawy, directora adjunta d’Amnistia Internacional per a l’Orient Mitjà i el Nord de l’Àfrica. «Durant una dècada, s’han sacrificat la rendició de comptes i la justícia a Líbia amb l’objecte de la pau i l’estabilitat», ha constatat Eltahawy, «no s’ha aconseguit cap de les dues».
Crims de guerra
Per la seva part, el Tribunal Penal Internacional (CPI) investiga els crims de guerra comesos després del 2011. Amnistia Internacional insisteix que la rendició de comptes s’ha d’aplicar també a l’època del règim de Gaddafi.
«Llevat que els responsables de les violacions compareguin davant de la justícia en comptes de ser recompensats amb llocs de poder, no cessaran la violència, el caos i els abusos sistemàtics contra els drets humans i el sofriment sense fi de la població civil», conclou Eltahawy. Els focs artificials duren un instant al cel, però les ferides de bala deixen cicatriu.