Un xiprer anomenat Fraga
«No és el mateix perdre que no arribar», diu el senyor Mateo als seus alumnes a La sombra del ciprés es alargada, novel·la en què Miguel Delibes va narrar l’estirada emocional de Pedro, un orfe que creix convencent-se que és millor no lligar-se ni a coses ni a persones per no plorar-les quan es perdin, s’allunyin o morin. En això consisteix, de forma esquemàtica, la «teoria del despreniment» que va elaborar l’escriptor a les pàgines d’aquest llibre que a ell li semblava «un pastitx» i a mi, bellíssim.
El despreniment convida a desprendre’s del que estimem abans que un altre ens ho arrabassi i una cosa així sembla haver fet Pablo Casado amb Génova, 13. Per tallar amb el passat i la corrupció, diu, com si fos una maledicció i no la mala actuació el que ha portat als seus fins aquí. Però ningú, ni tan sols ell, va dir mai que ser liberal deslliurés de la superstició.
El líder popular assegura també que no anomenarà més Luis Bárcenas, ni Ángel Sanchís ni cap dels que s’asseuen al banc dels acusats per la caixa b del seu partit. El nom que no refereix, no obstant, és una ombra més llarga que la del xiprer delibià, Manuel Fraga, el mentor que va elegir aquesta seu i on va ficar a tots els que Casado jura no esmentar. Va ser quan l’exministre de Franco va maquillar Aliança Popular i la va convertir en el Partit Popular.
La seva herència no va molestar Casado fins que va començar a acumular eleccions perdudes i, per això, fa un any compartia elogis sobre Fraga en l’aniversari de la seva mort, però el 2021 va deixar gairebé sol Alberto Núñez Feijoó a l’efemèride. No és estrany: el líder popular renega dels seus dos pares polítics a conveniència i per això uns dies és aznarista i d’altres marianista. La novetat és que, d’un temps ençà, també nega l’avi. Desfer-se de la seu és un senyal, també dir-li a Feijóo, amb les càmeres com a testimoni, que és el millor president que mai va tenir Galícia.
S’entén la desesperació, que no és existencial com la del nen del llibre, sinó pragmàtica. El desastre electoral d’abril del 2019 va minvar els fons del partit; el seu lideratge sembla sempre amenaçat; els casos judicials encara tardaran a acabar i la debacle electoral a Catalunya exacerba la seva tendència al despreniment amb què es deslliura de padrins, fitxatges i idees segons bufi el vent. Fraga també sabia fer-ho, sobretot amb els subalterns, com es llegeix a Bárcenas. La caixa forta: els papers secrets del tresorer del PP, de Marisa Gallero. No dels seus referents: ell mai va renegar de Franco.
Fraga va acabar com a senador després de manar a Galícia i en el seu partit. No està malament si la seva aspiració no hagués sigut La Moncloa. Així que suposant que, a més de censurar-lo, llegís Delibes, no va entendre la seva teoria del despreniment, que aconsella no desitjar res o desitjar coses modestes. És un precepte budista, però no és aquesta fe, sinó el catolicisme –que anhela el cel– el que impera a Espanya i en el seu partit. Cal veure si Casado triarà no arribar o perdre altra vegada.
El despreniment permet a Casado desfer-se de seus o padrins segons com bufi el vent