Prou complicitats

En una societat sana ha de ser compatible defensar al carrer el ple exercici de la llibertat d’expressió, el control de la policia i la crítica als violents

Els disturbis registrats a diferents ciutats espanyoles, i en especial a Catalunya, després de l’entrada a presó del raper Pablo Hasél són inacceptables i condemnables. Cap causa, per molt noble que sigui, es pot defensar amb violència, ni els violents mereixen més que una repulsa sense fissures. Perquè una democràcia funcioni, el compliment de les regles és obligatori, com també ho és seguir els cursos establerts per canviar aquestes regles. A cop de contenidor cremat no es reivindica més que la destrucció.

La sentència condemnatòria de Hasél és molt controvertida i criticable, com ho han fet destacats juristes. Es pot dissentir-ne, i es pot argumentar la necessitat de canviar les lleis en què es basa la decisió i fins i tot impulsar aquests canvis legislatius. La llibertat d’expressió és un bé sagrat, a preservar. Per a un raper i per als periodistes. Aquest diari, dijous a la nit va patir l’atac d’uns quants manifestants que exigien la defensa de la llibertat d’expressió de Hasél. Si més no, paradoxal.

La joventut d’aquest país té molts motius per a la irritació. Els nascuts a finals dels 90 o ja en aquest segle no n’han conegut més que una concatenació de crisis que amenaça l’ascensor social. Desigualtat, atur i precarietat són moneda comuna generacional. En aquest context, qualsevol espurna pot donar lloc a una mobilització de protesta. Ara bé, per molts motius que hi pugui haver, la violència per la violència mai és la manera de canalitzar el malestar. Tothom sap que a Barcelona, des de fa anys, de forma periòdica se succeeixen greus aldarulls al carrer protagonitzats per una minoria antisistema a qui no li importen les causes de les mobilitzacions. Les anteriors a la d’aquests dies van tenir lloc amb motiu de les protestes contra la sentència del procés.

En aquest context, ja fa temps que l’actuació dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra és sota la lupa. L’historial de males praxis policials és llarg, però no més que el de la violència de carrer a la qual els agents han d’enfrontarse, últimament d’una virulència molt preocupant. Una policia democràtica ha de trobar sempre el punt mitjà entre el dret de la manifestació i la defensa de l’espai públic i de la ciutadania davant les accions dels violents. L’ús proporcional de la força és essencial, fins i tot en situacions carregades de tensió. Que una manifestant perdi un ull és condemnable i ha de ser objecte d’investigació. Interior l’encerta al revisar els protocols d’actuació dels agents. Ara bé, és inadmissible que es posi en qüestió la feina dels Mossos, que es lamini la seva autoritat i que s’utilitzin els disturbis com a arma negociadora per formar un Govern de coalició. Totes les forces polítiques, incloses les que estan en el Govern o en tràmit d’estar-ho, haurien de criticar amb la mateixa contundència els errors i els excessos policials i judicials i els errors i els excessos d’alguns manifestants.

En una societat sana i democràtica ha de ser compatible el ple exercici de llibertat d’expressió (per part de tots, des d’artistes fins a periodistes), manifestar-s’hi a favor, criticar la mala praxi policial i denunciar els excessos de la manifestació. De la mateixa manera que per exigència democràtica cal vetllar perquè l’Estat compleixi la seva feina sota estàndards democràtics, és necessari que el sistema polític i la societat sencera repudiïn la violència d’aquests dies.

n