El Periódico - Català

La seva violència, la nostra violència

En la conversa pública, de manera gairebé unànime, es defensa la llibertat d’expressió i es denuncia la violència, però no són denúncies categòriqu­es: es demana preservar la llibertat d’expressió pròpia i es critica la violència que exerceixen els altres.

- JOAN CAÑETE BAYLE

Democracia su puta madre, diu el títol d’una cançó de Pablo Hasél, i, com a diagnòstic, és difícil negarli la seva contundènc­ia. Hasél no creu en el caràcter democràtic d’Espanya. En les seves lletres denuncia una llarga llista d’injustície­s i dobles arrasadors, des de la institució de la casa reial i la seva relació amb la llei fins a la corrupció del sistema de partits. Amb molta duresa, no deixa canya dreta. Escoltant-lo, molts han de recórrer al seu Voltaire més arrelat (és a dir, aquella frase falsament atribuïda al filòsof francès: «No estic d’acord amb el que diu, però defensaré amb la meva vida el seu dret a dir-ho») per mantenir els principis democràtic­s.

Milers de joves s’han manifestat durant tota la setmana en protesta per l’ingrés de Hasél a la presó. Sobre el paper, defensen la llibertat d’expressió, tot i que això signifiqui acceptar, justificar, no criticar o comprendre que es trenquin els vidres d’aquest diari. No tots els manifestan­ts són violents; no tots cremen contenidor­s; no tots agredeixen la policia. Però crida l’atenció que per denunciar la violència de l’Estat es defensi, comprengui, justifiqui o exoneri la violència als carrers contra mobiliari urbà, botigues i vehicles. «Defineix-me violència», se sol dir. O: «Hi ha moltes classes de violència». És cert. Però no totes afecten de la mateixa manera a tothom.

Democracia su puta madre, canta Hasél, i té raó: quan no es defensa la llibertat d’expressió, sinó la nostra llibertat d’expressió; quan no es condemna la violència, sinó la seva violència, la d’ells, cap d’aquestes actituds pot ser qualificad­a com a democràtic­a. «Espero que la meva llibertat d’expressió els sembli tan vàlida i respectabl­e com la del senyor Hasél, tot i que aquesta no segueixi el seu corrent», escriu Marina de la Plaza Reig, de Barcelona. No escriu com una «fatxa» (sigui el que sigui avui aquest terme, tan desvirtuat); la seva carta no defensa l’empresonam­ent de Hasél; no és una veu de l’establishm­ent ni de l’Ibex-35. La seva carta descriu «el rerefons de tota la problemàti­ca; alts càrrecs que fan de tot menys la seva feina, gent que va fent voltes entre ideologies sense una mínima base econòmica i política, mitjans de comunicaci­ó que relaten veritats a mitges, xarxes enceses per titulars abans de llegir la notícia completa, etcètera». Però com que es posiciona en contra dels disturbis, la nostra lectora dubta que la seva llibertat d’expressió sigui respectada pels qui defensen la de Hasél. Ara no són temps ni de tebiors ni de dubtes. Són temps de prendre partit, agafar banderes. ¿Voltaire? Un fluix. Un equidistan­t.

No hauria de ser tan difícil: la sentència de Hasél, com la d’altres artistes, és desproporc­ionada i injusta i incompleix la jurisprudè­ncia del Tribunal Europeu de Drets Humans. És legítim, és un dret, de fet, protestar-hi en contra. Però la violència –aquesta, totes– no està justificad­a. Cal fiscalitza­r les actuacions dels antiavalot­s, però la mala praxi policial no empara els atacs a la policia. Violència no justifica violència. No hauria de ser tan difícil.

La violència converteix en explosiva l’equació polaritzad­a d’ells i nosaltres que tot ho impregna. En el context de malestar social (els joves tenen una llarga llista de motius per manifestar-se als carrers, sobretot la ruptura del contracte social amb les generacion­s anteriors), de profunda crisi econòmica i de bombolles informativ­es impermeabl­es, atiar la violència, demonitzar l’aliena i justificar la pròpia és un negoci pèssim. Al documental El dilema de las redes sociales es pregunta a l’ex executiu de Facebook Tim Kendall què li preocupa més en aquest món polaritzat i narcisista de bombolles de nosaltres, que no són més que una suma de jos. «Una guerra civil», respon. Vaig pensar en ell quan vaig veure els orgullosos trumpistes prenent el Capitoli. ¿Una exageració? Democracia su puta madre.

n

 ?? Ferran Nadeu ?? Contenidor­s en flames a l’Eixample, dijous.
Ferran Nadeu Contenidor­s en flames a l’Eixample, dijous.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain