Per al que ells volen

«Llibertat d’expressió per dir el que ells volen». Intel·ligent reflexió del raper Pablo Hasél en una de les entrevistes en les quals relata la seva primera detenció, les hores de registre al seu domicili (davant la mare i germana petita) i la nit al calabós, on li permeten dormir només mitja hora i no li faciliten ni un matalàs.

Fins fa poc no coneixia les rimes d’aquest noi, però m’he pres el temps d’escoltar dos dels seus temes, Democracia tu puta madre i Muerte a los Borbones. Al marge del mèrit artístic de les cançons –contra gustos no hi ha res escrit–, em sembla que les seves lletres contenen no poques veritats incòmodes enunciades d’una manera crua. Tot i que entenc que els seus versos puguin ferir sensibilitats, els blancs dels dards sonors d’aquest comunista declarat (el rei emèrit, Felip VI, Mariano Rajoy, etcètera) no haurien de tenir la pell tan fina. Flac favor han fet a Espanya els qui per no aguantar la mordacitat d’aquest lleidatà van moure fils perquè les forces de l’ordre detinguessin el músic quan tenia 23 anys. Al cap i a la fi, ¿no va en el sou que els paguem suportar les crítiques?

Els retrets que certes elits consideren vituperis punibles solen ser esperons efectius per esmenar errors i, en darrer terme, milloren la societat. Un exemple. En part gràcies a l’inconformisme càustic del Senyor Pablo Hasél

(la positiva repercussió social de la seva gosadia el fa mereixedor d’aquest Senyor amb majúscula), els nostres progres es barallen ara per penjar-se la medalla d’haver esmenat la plana en una vergonyant marca d’identitat ibèrica els delictes d’opinió.