Vandalisme o defensa

Avui les xarxes em demostren una vegada més que vivim en una societat poc educada i amb la mentalitat molt ensenyada a seguir el corrent de les masses sense ni fer-se preguntes. Els carrers s’omplen dels qui es fan anomenar manifestants, que, en comptes de lluitar pel que ells creuen la pèrdua d’un dels seus drets fonamentals, la llibertat d’expressió, es dediquen a destrossar mobiliari urbà oblidant que són la seva feina l i els seus impostos els qui els tornaran als carrers, a més de robar en botigues sense solta ni volta sense pensar en els seus amos, no només asfixiats per la crisi de la pandèmia, sinó que formen part també d’aquesta societat que creuen que protegeixen i defensen. Curiosa forma. I més enllà de les formes, que crec que simplement mostren una vegada més una població, si bé amb motius cansada, indubtablement poc preparada, mal·leable i ingènua, el pitjor és el rerefons de tota aquesta problemàtica; alts càrrecs que fan de tot menys el seu treball, població que va fent voltes entre ideologies sense una mínima base econòmica i política, mitjans de comunicació que relaten veritats a mitges, xarxes enceses per titulars abans de llegir la notícia completa, etcètera.

I no pretenc parlar de si la condemna a Pablo Hasél és correcta o no, o dels molts altres delictes que se li imputen que no tenen res a veure amb les seves lletres antimonàrquiques i que, no obstant, sí que ha comès. Simplement espero que, com a societat, tots aquells que han sortit als carrers enfadats perquè han sentit els seus drets perillar amb aquesta condemna se sentin igual perquè alguns partits que avui guanyen pes a Espanya coartin les llibertats i drets bàsics d’alguns sectors d’aquesta població. I, per descomptat, espero que la meva llibertat d’expressió els sembli tan vàlida i respectable com la del senyor Hasél tot i que aquesta no segueixi el seu corrent. Serien tots una colla de xais hipòcrites si no, ¿no? I quina pena seria.