El precedent d’Els Joglars

En aquests dies que els nostres polítics s’omplen la boca dient que Espanya és una democràcia plena, el raper Pablo Hasél va a la presó per la lletra d’unes cançons i uns tuits. I contra el criteri d’Amnistia Internacional, tribunals i organismes internacionals. Per dir sobre el Rei i sobre les forces de l’ordre coses que molta gent pensa i diuen en privat i també en públic, perquè se suposa que vivim en el que diuen els nostres polítics: una democràcia plena. Sempre hi haurà gent a qui la molesti el que digui públicament una altra gent. Però en un Estat veritablement lliure el pensament i la paraula han de ser lliures. La democràcia consisteix a defensar que l’altre pugui dir el que jo no penso i el que jo no crec. No només a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys.

Això de Pablo Hasél em recorda més allò del grup teatral Els Joglars, que el 1978 –o sigui, durant la Transició– van ser jutjats per un tribunal militar per tocar els nassos amb l’obra La torna. ¿A qui va ofendre aquesta obra? Als franquistes i als afins al règim que no estaven interessats que Espanya es convertís en una «democràcia plena». No podien consentir que s’ofengués l’autoritat d’aquesta manera i es qüestionés la seva forma d’impartir justícia. Allà també va poder més això que la llibertat d’expressió.

Hasél, César Strawberry, Valtònyc, Willy Toledo, els membres de la companyia Títeres de Abajo, tuitaires, detinguts per cremar banderes espanyoles i fotos del Rei, obres censurades a Arco per mostrar el que per a uns són «presos polítics» i per a d’altres «polítics presos», el segrest de la novel·la Fariña i d’algun número de la revista El Jueves... ¿Això és propi d’una democràcia plena? No m’estranya que als escriptors i als artistes no els quedi més remei que continuar treballant perquè aquesta democràcia plena es converteixi en realitat. Malgrat els tribunals i evitant el seu enemic més gran: l’autocensura.