Un Ateneu per ‘coser y cantar’

Amb poca inversió, Catalunya es podria convertir en el centre mundial de la cançó

Miquel Pujadó afirma que «una gran música o un gran text no fan una gran cançó; cal l’equilibri entre les parts i la sensació que aquestes parts es necessiten mútuament». En efecte, la cançó d’autor, malgrat que sovint s’identifica com un gènere musical, és un gènere independent, híbrid –amb elements poètics, musicals i interpretatius que l’acosten al teatre–, amb característiques pròpies. Si hi ha un indret al món que concentra una tradició de cançó d’autor més llarga i ininterrompuda és, sens dubte, el nostre, amb Barcelona com a cap i casal indiscutible. Podríem dir que, d’ençà dels trobadors del segle XII, al nostre país no hem deixat de cantar ni un sol dia per expressar l’amor i el desig, denunciar abusos i cridar a la revolta, o plorar els morts dels qui se’n van, com l’Aute, en Carbonell o l’Amadeu.

Però, a més, la importància de la cançó d’autor a casa nostra és un fet indiscutible sense el qual no s’entén la història política i cultural del darrer segle. La cançó forma part del nostre imaginari i ha incidit directament en la creació de referents col·lectius. Amb altres paraules: la cançó és el jazz dels Països Catalans. Si volguéssim, amb una inversió relativament petita, podríem esdevenir el centre mundial de la cançó.

Precarietat històrica

Tot i aquest capital, al nostre país la cançó pateix una situació de precarietat històrica, quelcom que no es deu precisament a la manca d’un planter d’artistes. Després d’una gran popularitat als seixanta i setanta, ha estat promoguda de nou des de mitjan anys noranta fins a l’actualitat, bàsicament per la militància de la gent del Barnasants. Nosaltres som aquell petit cicle de concerts que va néixer al barri de Sants ara fa 26 anys –l’any següent que l’Ovidi i en d’Efak se n’anessin de vacances–, per reivindicar el rol de la cançó en la defensa de la llengua i la cultura i la lluita antifranquista, i contrarrestar la política de marginació institucional que arrossegava. Edició rere edició, s’ha estès en el temps i l’espai fins a esdevenir, durant els mesos d’hivern, el lloc natural de projecció dels cantautors i cantautores tant del nostre país com de fora, consolidats i emergents. Potser per això hem rebut el Premi Nacional de Cultura o la Medalla d’Honor de Barcelona, entre d’altres.

Malgrat les dificultats, des d’un bon començament volíem ser molt més que un festival. Somniàvem a bastir la primera xarxa cultural dels territoris de llengua i cultura catalanes. Per això fa més d’una dècada que vam començar a programar fora de Catalunya, fins arribar al Barnasants confederal: més de 130 concerts al Principat, País Valencià,

Catalunya del Nord, l’Alguer i les Illes Balears. Enguany, n’hem programat més de 140, el 80 % en català.

Malauradament amb això no n’hi ha prou ni per capgirar la precarietat, ni per portar la cançó a tots els públics on hauria d’arribar, ni per col•locar el país al centre del mapa cultural europeu i internacional. El 17 de gener encetaven la 26a edició del Barnasants en presència de la Consellera de cultura, Àngels Ponsa, i el regidor de cultura de Barcelona, Joan Subirats. En aquell context vaig adreçar-los un prec públic i directe: que Generalitat i Ajuntament s’asseguin per posar fil a l’agulla al projecte de crear l’Ateneu de la Cançó. Un Ateneu per poder oferir una programació estable tot l’any. Per tenir un espai de creació i innovació, que promogui la divulgació del llegat de la cançó i el renovi. Per, des d’aquí, irradiar el nostre talent arreu del món. Un lloc de trobada també per a públics que no són els habituals, com la gent de barris i municipis allunyats de la centralitat barcelonina o els infants i jovent. Un espai per promoure les dones cantautores. Un racó per a la participació de les persones amb diversitat funcional, física i intel·lectual.

Aquest diumenge vam votar. Uns proposen diàleg. Uns altres propugnen unitat. I n’hi ha que parlen de recosir el país. Crec que l’Ateneu de la Cançó, com el Barnasants, és dels projectes que encara és capaç de fer seure en una mateixa taula del PSC fins a la CUP. A tots ells demano que es comprometin amb l’Ateneu. No sé si dialogarem gaire unitàriament. Però cantarem. I mentre cantem, cosirem el país.

La Generalitat i l’Ajuntament s’haurien d’asseure per impulsar un programa estable de cantautors

n