El cataclisme climàtic segons Verne
‘Del revés’ relata com el capitalisme perverteix la ciència
La nova edició inclou un annex amb els càlculs que l’autor va utilitzar per a la narració
L’autor francès va augurar en la seva desconeguda novel·la ‘Del revés’, que acaba de ser reeditada, un canvi climàtic provocat per l’home. La pelegrina idea de l’obra partia de la possibilitat de redreçar l’eix de la Terra per part d’uns científics obcecats que no s’adonaven del desastre mediambiental que es podria desencadenar.
El 2019, quan ningú s’imaginava la pandèmia i ens dedicàvem a celebrar amb nostàlgia el cinquantenari del moment en què vam trepitjar la Lluna per primera vegada, molts articles tornaven al lloc comú: la sagacitat de Jules Verne, el primer que ens va fer somiar amb la gesta, clavant-la amb els detalls reals del viatge de l’Apollo 11: com la forma del projectil, el nombre de tripulants de la nau (tres), la velocitat de l’enlairament i el lloc del llançament (Florida). Malgrat que els encerts no facin de l’escriptor francès un profeta, sinó més aviat un autor sensible als coneixements científics del seu temps, capaç de preveure els futuribles amb una ingent documentació.
Pocs saben que 20 anys després d’aquell èxit, un Verne a la seixantena i desencisat va donar continuïtat a aquelles dues novel·les, De la Terra a la Lluna i Al voltant de la Luna, amb una obra avui un tant oblidada, Del revés (en francès Sans dessus dessous, literalment ‘sense cap ni peus’, publicada anteriorment com El secreto de Maston o El eje de la Tierra), que acaba de recuperar Editorial Alba i que, sorpresa, apuja l’aposta de les prediccions vernianes construint un cataclisme mediambiental: el desglaç dels pols i el canvi climàtic i, el que és encara més inquietant i actual és que aquesta transformació té origen en la intervenció humana. Verne estava imaginant el segle XXI.
Comprar el pol
Publicada el 1889, Del revés recull els ja coneguts membres del Gun Club, els artificiers ara avorrits i sense objectiu que després d’haver intentat portar la humanitat a la Lluna tenen unes intencions més depredadores. Així, al principi compren per als Estats Units les terres polars, aparentment sense valor, venudes en pública subhasta per 814.000 dòlars, a fi d’explotar els jaciments d’hulla que suposen que hi ha al seu interior. ¿Però com extreure-la a través de les capes de gel?
L’aposta és impensable. Dispararan un canó immens que, segons els càlculs de J. T. Maston, el cervell matemàtic del club, canviarà l’eix de la Terra amb el seu retrocés i col·locarà el pol Nord sota els rajos del Sol. En fi, que el que inventa Verne no és cap altra cosa que un geni del mal avant la lettre, uns Doctor No de Spectra, contemplats, això sí, amb certa admiració i també molt d’humor, igual que nens manipulant una joguina perillosa, ja que als inventors els sembla d’allò més bé que el món, sempre segons els seus càlculs, acabi vivint en una eterna primavera –una cosa que perceben com a progrés– i no els importi la modificació de les estructures continentals, l’enfonsament de territoris a base de tsunamis, ciclons i altres fenòmens catastròfics de dimensions planetàries, als quals no donen cap importància.
Arriba el pessimisme
El Jules Verne que escriu Del revés ha deixat enrere els seus grans èxits del passat i, tot i que és una estrella en tot el món, ara encarant la vellesa, està depressiu. Té problemes de mobilitat perquè un nebot en un atac de bogeria va decidir disparar-li en una cama –mai va tornar a estar en plena forma– i feia poc se li havia mort el seu estimat editor, Jules Hetzel, una figura parterna que va consolidar la fama de l’autor i al seu torn el tenia subjecte amb contractes draconians. La seva literatura acusa el cop. En el passat, les novel·les de l’autor estaven marcades per un optimisme a tota prova davant la ciència, que havia de fer de la Terra un lloc millor, marca de l’època. Ara Verne comença a tenir els seus dubtes.
A Del revés apareix la irresponsabilitat dels científics més interessats pels guanys que en les conseqüències negatives que es desprenen de les seves accions. Aquesta idea, com el capitalisme transforma el sentit de la ciència, acabarà tenyint de foscor i pessimisme no únicament l’autor sinó també algunes de les seves últimes novel·les, com La impresionante aventura de la misión Barsac, publicada pòstumament el 1914, en la qual alguns crítics, com Miguel Salabert, han volgut veure ni més ni menys que una prefiguració del nazisme.
L’edició d’Alba té, a més, un desitjable bonus track. Recull per primer cop des de la seva publicació original un annex titulat Capítulo suplementario por el que pocas personas mostrarán interés, que inclou els càlculs que Verne va sol·licitar a Albert Baudoureau, un enginyer de mines i bon matemàtic, per demostrar la impossibilitat del redreçament del planeta. El capítol, en realitat, era una resposta a l’astrònom i divulgador científic Camille Flammarion, a qui l’escriptor admirava, tot i que aquest, al seu torn, acusava en públic que Verne es prenia la ciència a la lleugera i que no documentava prou les ficcions. Més d’un segle més tard, ara que ningú recorda Flammarion, Verne segueix aquí per demostrar que en la nostra idea de progrés sempre hi han participat el millor i el pitjor.