Adeu, poeta
En auditoris, biblioteques, sales i teatres, Joan Margarit va compartir la voluntat d’acostar a l’oient i admirador, al lector i espectador, el clamor social d’un món tan real com cru.
Puc escriure els versos més tristos aquesta nit, ens va dir Pablo Neruda, i Joan Margarit va demanar el seu torn. Anys més tard, Xile va concedir «al creador de la força lírica de la seva llengua catalana i per la qualitat de la seva poesia» el premi iberoamericà que porta el nom de qui havia escrit aquells i molts altres poemes d’amor i una cançó desesperada. L’hi van comunicar des d’Isla Negra, allà on sobre roques entrades a les aigües braves de l’oceà mal anomenat Pacífic hi ha la casa museu de qui el guardonat va elogiar «els versos més bonics que s’han escrit mai». I malgrat la distància, la veu del posteriorment premi Cervantes, forta i contundent, greu i expressiva, va fer retronar les parets impregnades de records declamant un fragment de Meditación en el qual el xilè reclama tenir «el dret al son sobirà, a descansar amb els ulls oberts entre els ulls dels fatigats».
Així està ara en Joan. Compartint els seus anhels amb «un bon mestre, un gran mestre. Una cosa tan dura d’arribar a ell com també per treurese’l de sobre». Ho va dir advertint el seu desconcert pel nom del premi: «És molt important el que ha significat en la meva vida Pablo Neruda als meus 79 anys». Va viure’n dos més i el del confinament.
A Joan Margarit i Consarnau (Sanahuja, 11/5/1938 - Sant Just Desvern, 16/2/2021) no li va importar ni la reclusió per la pandèmia ni la limitació per la malaltia. De fet, deia, aquesta situació li era tan natural que no li hauria importat residir més temps en unes condicions de les quals treia profit observant i creant el que després quedaria plasmat en un llibre. El que apareixerà ben aviat amb 67 poemes, en un dels quals explica que pensava «que em quedava encara temps per entendre la profunda raó de deixar d’existir». Per després constatar que no. Que «m’allibera la mort. Permet, indiferent, que em vagi acostant fins a alguna veritat. Inexplicablement, això m’ha emocionat».
Com li hauria encantat poder convocar en estadis atapeïts un públic ansiós de versos com aquells que havia omplert el seu amic Ievgueni Ievtuixenko a la Rússia del desglaç clamant que no existeixen homes poc interessants. A falta de recintes tan amplis i possibilitats tan sorprenents, Margarit es va conformar amb auditoris, biblioteques, sales i teatres des d’on va compartir la voluntat d’acostar a l’oient i admirador, al lector i espectador, el clamor social d’un món tan real com cru, que entenia que un poema no era un diari íntim sinó el reflex de la proximitat de l’ésser humà a l’animal amb què, amb l’edat, ens anem confonent.
Podien acompanyar-lo músics de jazz i el seu fill al saxo, així com destacades
«És molt important el que ha significat en la meva vida Neruda», va dir al rebre el premi homònim
veus que van adaptar part de la seva obra. Paco Ibáñez, en especial, amb qui va pujar exitosament a un escenari de Madrid. O Joan Manuel Serrat, que el va felicitar pel seu 80è aniversari. Perquè Joan Margarit va tenir diverses vides que van quedar resumides en dues com els manaments de la seva infància. I totes dues es fonien en l’arquitectura. La física del càlcul d’estructures i la literària de les emocions.
Jorge Edwards va convertir en personatge principal del seu llibre de memòries el mateix Neruda que va marcar Margarit. I el va titular com aquestes línies. Amb el simple però dolorós comiat que avui mereix el poeta bilingüe.
n