Un líder sense un ‘9’
EL MANCHESTER CITY es destaca a la Premier sense un golejador pur, amb els centrecampistes exercint d’arribadors a l’àrea
Una hora i mitja abans de l'inici de cada partit es produeix una escena curiosa a l'Etihad Stadium. S'obren les portes perquè passi una desfilada imparable de cotxes d'alta gamma. S'han acabat les concentracions prèvies, els jugadors i l'staff del Manchester City han de desplaçar-se a l'estadi en fila i cada un al seu vehicle. El nou futbol.
Pep Guardiola sol arribar-hi en un Nissan Leak, de la companyia d'automòbils que patrocina el club, i enfundat en una dessuadora grisa de l'oenagé Open Arms. Té motius per lluir-la: la va vestir per primera vegada el 19 de desembre. El City era quart de la Premier i va vèncer per 0-1 a Southampton. Des d'aleshores no se l'ha tret en cap partit, i no han parat de guanyar. Encadenen 17 triomfs, són líders de la Premier i treuen 10 punts al segon classificat.
Zero davanters
Aquest City comanda Anglaterra amb l'autoritat de les etapes més imponents de Guardiola a Manchester. No obstant, cap reflecteix la identitat del de Santpedor com l'actual Manchester City, que ha trobat la seva raó de ser en la figura a partir de la qual entén el futbol: el centrecampista. Les lesions van deixar l'equip sense puntes, i el tècnic ha poblat com mai la sala de màquines. Va guanyar a Stamford Bridge, Old Trafford i Anfield jugant amb un pivot, quatre interiors i un lateral (Cancelo) convertit en totcampista. I zero davanters. El fals nou que no és ningú i són tots. Arribava Gündogan, flotava Bernardo Silva, mossegava De Bruyne. Sterling, o Mahrez, o Ferran Torres obrien el camp, i la resta fluïa. No hi ha hagut cap altre esquema en la seva trajectòria que s'assembli com l'actual a una de les seves obres mestres a Barcelona: el 3-7-0 amb el qual va superar el Santos de Neymar en el Mundial de Clubs del 2011. Un partit d'autor del Barça de Pep.
«No tenim Messi, ni Cristiano, ni Mbappé, ni Neymar. Així que hem de fer-ho junts, com a equip», analitza el català. Confessen des dels corredors de la City Football Academy que la seva trajectòria va canviar el 15 de desembre. Els celestes van empatar a casa davant el West Brom, un equip acabat d'ascendir. Guardiola va entrar enrabiat a la caseta i va clamar: «Això no m’agrada. Hem perdut el que ens fa ser nosaltres. ¡Hem de recuperar la nostra essència!».
En els següents dos mesos no només l'han recuperat al camp, també en el romanticisme que arrossega Guardiola fora d'ell. No hi ha nom que soni amb més orgull avui a l'Etihad que el de Phil Foden. Després de cinc anys a Manchester, Guardiola ha assentat un altre jugador del planter en el seu onze.
Abans de la seva arribada, el City feia des del 2007 que no tenia un futbolista mancunià en l'alineació d'un derbi davant el United. Avui Foden no només sap el que és ser titular i guanyar a Old Trafford, sinó que ell mateix va ser qui va triturar un altre malefici que turmentava el club: els 18 anys sense guanyar a Anfield. A la pitjor ratxa que ha patit mai l'afició del City li va posar fi un dels seus. Un paio que necessita agafar-se a l'escut a cada celebració, i que sentencia rotundament que no veu la seva carrera a cap altre lloc que no sigui Manchester. Perquè és on vol, al club de la seva vida.
Res li dona més sentit al futbol com a identitat cultural que paraules així. Ni res reforça millor la convicció que, entre les exigències econòmiques i resultadistes del futbol actual, Guardiola s'entossudeix a demostrar que l'estil és capaç de mantenir-se.
L’equip se sosté en la figura que resumeix el futbol de Guardiola: el centrecampista