L’amor per sobre dels blocs
Els Jocs de l’any 1956 es van alterar amb l’idil·li entre Connolly i Fikotova
Austràlia era massa lluny, però tot i així era impossible que la distància servís per apaivagar les tensions que el món vivia des del final de la Segona Guerra Mundial. El 1956 s'havien citat a Melbourne els millors esportistes del món, tot i que diversos països van decidir boicotejar els Jocs Olímpics amb la justificació de la Guerra de Suez o la repressió amb la qual el règim soviètic havia respost a la revolució a Hongria.
Espanya, juntament amb els Països Baixos i Suïssa, va ser un dels països que van prendre la decisió de no acudir-hi després que el COI descartés excloure l'URSS. Els esportistes miraven de viure en la seva pròpia bombolla tot i que en ocasions la situació se'ls va escapar de les mans com, per exemple, en l'enfrontament entre Hongria i l'URSS a waterpolo, que va acabar amb diversos jugadors sortint de la piscina amb la cara coberta de sang després de la batalla lliurada a l'aigua i on s'havien dedicat a revenjar-se.
Harold Connolly, un llançador de martell nord-americà, no estava gaire preocupat per aquella tensió que es vivia entre les diferents delegacions. Quan era un nen no podia ni imaginar-se que faria carrera en l'atletisme. Havia tingut problemes de creixement al braç esquerre perquè durant el part un nervi havia quedat afectat. Per aquest motiu l'extremitat era vuit centímetres més curta que la dreta i eren habituals les fractures (fins a 13 en va tenir durant la seva infància).
Va passar anys amb el braç immobilitzat, embenat o enguixat. Una tortura per a una criatura que no es lliurava de les bromes a l'escola dels seus companys i que se sentia incapacitada per desenvolupar una vida normal.
Passava més temps als hospitals que al pati. Però aquell noi va anar sortint de la situació i malgrat les seves limitacions físiques va trobar en l'atletisme el mitjà per integrar-se. Es va especialitzar en el llançament de martell. La seva falta de força al braç esquerre la va compensar amb la potència de les seves cames i amb la velocitat en la rotació. Va passar moments complicats, de dubte, en els quals es plantejava si no estaria perdent el temps. Un dia es va desafiar a si mateix. Se'n va anar a un descampat i va mesurar la distància que hi havia fins a un cotxe.
I hi va arribar. Com si s'hagués activat un interruptor, el llançador va començar a millorar fins a convertir-se en el millor especialista del seu país. Melbourne suposava per a ell tot un repte.
Del violí a l’atletisme
Olga Fikotova era una llançadora de disc txecoslovaca. Els seus pares volien que estudiés violí, però va triar l'esport. Va jugar a bàsquet (va arribar a ser plata en un Europeu amb la seva selecció) abans que un entrenador veiés en ella possibilitats amb el disc. Va començar a progressar malgrat que el seu cos no responia als cànons teòrics de l'especialitat. Ho va comprovar per primera vegada el 1955 durant una competició a Varsòvia. Era molt poca cosa comparada amb les llançadores soviètiques. Nina Ponomareva es va acostar a ella i l'hi va dir amb absoluta franquesa: «Ets massa prima». Arran d'allò van establir una relació amistosa i després de la competició la russa es va quedar amb ella durant un temps ajudant-la a evolucionar. Quan es van acomiadar, Ponomareva li va llançar un pronòstic: «Si segueixes així pot ser que et vegi d’aquí un any a Melbourne». El vaticini es va complir fins al punt que la txeca es va transformar en una seriosa amenaça per a les soviètiques, convençudes que podrien copar el podi.
Els dos atletes es van enamorar. Ella va donar l’or en disc a Txecoslovàquia i ell idèntic metall als Estats Units amb el martell
Durant els dies anteriors a la competició, en els espais comuns, aliens a la tensió de blocs que es vivia als despatxos i les cancelleries internacionals, Harold Connolly i Olga Fikotova es van conèixer. I es van agradar. Amb l'anglès com a remot nexe comú (la txeca dominava l'imprescindible per comunicar-se) van fer habituals les seves trobades malgrat el recel amb el qual els responsables de les dues delegacions seguien aquella història. Especialment inquiets estaven els dirigents txecoslovacs. No els agradava la relació en si, ni tampoc les conseqüències que podria tenir en el rendiment de la llançadora.
Aliens a la Guerra Freda
Però aquells dos joves vivien la seva història aliens a les fronteres, a la Guerra Freda i a les mirades inquisidores que els acompanyaven cada vegada que s'asseien a parlar a prop de la pista d'entrenament. Cadascú estava descobrint el món de l'altre i això afegia a la relació una connotació especial. En aquestes xerrades, per exemple, Connolly es va assabentar que el pare de Fikotova era a la presó per la seva oposició al règim.
Olga Fikotova va ser la primera a entrar en competició. Va fer un concurs perfecte. Va batre el rècord olímpic llançant una mica més de 53 metres i va aconseguir l'única medalla d'or de la delegació txecoslovaca en aquella edició dels Jocs. Nina Ponomareva, desplaçada al tercer lloc del podi, es va prendre de mala manera aquella derrota fins al punt que va estar un temps sense dirigir-li la paraula, com si es retragués haver contribuït a fabricar qui la va derrotar.
El resultat de Harold Connolly no va ser diferent. L'endemà que Fikotova pugés al podi, el nord
americà va lliurar un bonic duel amb el rus Krivonosov. Va haver de batre el rècord del món amb 63,19 metres (el primer de la sèrie que firmaria durant els següents anys) per penjar-se la medalla d'or. Durant la cerimònia, els fotògrafs li demanaven que aixequés els dos braços perquè les imatges fessin patent la diferència de longitud entre les dues extremitats, però ell s'hi va negar.
Amb les medalles d'or penjades del coll la relació entre Connolly i Fikotova es va fer més notòria. Es van continuar veient a tota hora i fins i tot van començar a fer plans de futur. El nord-americà va prometre que quan els Jocs s'acabessin miraria de treure-la del seu país per emportar-se-la als Estats Units. Un pla gens senzill de complir i que va començar a inquietar de veritat els txecs. Abans de la cerimònia de cloenda els seus camins es van separar perquè els nord-americans van marxar abans d'hora i Fikotova va desfilar amb la bandera del seu país en el comiat dels Jocs. Poc després va pujar a un barco juntament amb la delegació russa per tornar a casa. Durant el viatge es va posar malalta, moment en què Nina Ponomareva va tornar per fi a parlar-li. Encara li durava la ràbia per la derrota. La russa li va donar un remei casolà per solucionar el seu malestar i les coses entre elles van tornar al punt en el qual ho havien deixat un any enrere, quan van començar a entrenar juntes. De tornada a Praga, la llançadora, malgrat la seva medalla d'or, es va trobar una enorme fredor per part de les autoritats. A ulls de molts era una espècie de traïdora a la pàtria.
Connolly va tardar un any a complir la seva promesa. Es va embarcar en una delegació nordamericana que tenia per objectiu ajudar els txecs a millorar instal·lacions esportives i es va presentar a Praga. Va buscar Olga Fikotova i el primer que li va dir al veure-la va ser: «Vinc a casar-me
amb tu». Allò no era tan senzill. A més del desig de tots dos, era necessari un permís especial per casar-se amb un estranger. I les autoritats el van negar.
Un aliat fonamental
La parella va escriure sense sort el president del país, que va evitar entrar en l'assumpte. Connolly i Fikotova van trobar llavors un aliat fonamental en una llegenda de l'esport txec. Emil Zatopek, que havien conegut durant el procés, es va encarregar de mediar entre ells i el Govern. El llegendari fondista es va reunir amb el president i va aconseguir el document que permetia el casament entre els dos atletes i el viatge d'Olga als Estats Units per instal·lar-se allà. Es van casar a Praga, amb Zatopek i la seva dona com a padrins, en una cerimònia que, tot i que les autoritats preferien que es realitzés amb discreció, va ser multitudinària.
Els Connolly es van instal·lar als Estats Units. Van continuar competint tot i que cap va tornar a aconseguir una medalla olímpica. L'Olga pretenia continuar representant Txecoslovàquia, però les autoritats del seu país s'hi van negar i fins i tot van preferir difondre que era ella la que es negava a tal cosa. Llavors es va nacionalitzar nordamericana i va representar la seva nova pàtria en quatre cites olímpiques més. El 1972 fins i tot va ser l'encarregada d'entrar a l'estadi amb la bandera durant la cerimònia d'obertura. La parella va tenir tres fills que van seguir els seus passos i van practicar esport. A la petita li van dir Nina com a homenatge a Ponomareva.
La història d'amor no va tenir per desgràcia un final perfecte. Als 16 anys del casament la parella es va divorciar. Tots dos van tornar a casar-se tot i que mai van deixar de cuidar la seva bona relació fins que el 2010, amb 79 anys, Harold Connolly va morir d'un infart. L'Olga, als 88 anys, encara dona lliçons sobre els beneficis de fer una vida sana.
El casament es va celebrar a Praga i els esportistes es van instal·lar als EUA. La parella es va separar després de 16 anys de matrimoni