«Sembla que si no ets corrupte, ets tonto o no ho has pogut ser»
Cinc amigues de vida privilegiada no obliden que un any enrere la Teresa, jove hondurenya a qui van contractar per netejar les seves cases, es va treure la vida. Toni Hill (Barcelona, 1966) torna després del celebrat ‘Tigres de vidre’ amb una intricada i
— Aquest adeu de la Teresa al·ludeix al suïcidi. ¿Ha de deixar de ser tabú?
— És un gran tema del qual no es parla per aquesta teoria de l’efecte contagi. Però és necessari un pla per abordar-lo. Al Japó han creat un ministeri de la solitud i l’aïllament davant l’onada de suïcidis pel confinament i la pandèmia. El suïcidi s’oculta o es dissimula però és la primera causa de mort violenta a Espanya.
— ¿Què porta algú al suïcidi?
— És el gran misteri. Qui té la resposta ja no hi és. ¿Per què no hi veu cap altra solució? ¿Per cridar l’atenció? Davant un assassinat hi ha un culpable, però en un suïcidi hi ha una barreja de circumstàncies.
— Dona veu a un fantasma, el de la Teresa. ¿Una mica a l’estil John Connolly i una mica de Ghost?
— Només una mica. No és una novel·la de por. La realitat és tan surrealista, incomprensible i contradictòria que l’hem d’explicar amb recursos no tan reals, mirant-la des de l’altre costat. La presència de la Teresa resulta natural. Els fantasmes són records de gent que no podem oblidar. No se’n van mai.
— El fantasma només el veu l’Ander, un nen colombià adoptat que no encaixa. A Tigres de vidre parlava de nens i bullying. ¿Què té el món infantil que sovint ens inquieta tant?
— La infància és inquietant. Nens de 4 o 5 anys que depenen de tu no reaccionen com creus perquè són un ens propi. I en el cas de l’Ander, diuen que sempre estarà millor que al seu lloc d’origen, però de vegades no és així i no se’n parla. Hi ha adopcions que no surten bé per molt bona voluntat que hi hagi perquè ajuntes éssers humans que no tenen res en comú. I hi ha pares que es pregunten per què s’han ficat en aquest embolic.
—Mostra un microcosmos als antípodes del barri obrer de Tigres de vidre: una zona residencial pròxima a Barcelona.
— És Castellverd, és inventat, però és com Valldoreix. El que sí que existeix és Las torres, a Rubí, on viuen els personatges immigrants. Després de la trilogia d’Héctor Salgado no volia l’etiqueta de novel·la policíaca. I després de Tigres... no volia la d’autor de novel·la d’extraradi. Aquí me’n vaig anar a l’altre extrem, on avui viuen professionals liberals o amb bons sous.
— Però segueix allà el tema de la immigració. Abans l’espanyola dels anys 70 i ara l’estrangera.
— Ja és hora que els personatges de les novel·les siguin de diversos orígens. Vas per Barcelona i no tota la gent és blanca. No volia una novel·la sobre els que arriben en pastera sinó integrar de forma natural els immigrants, que es relacionen amb els d’aquí i que no només són dones explotades. Hi ha molts immigrants a Espanya però no semblen importar a ningú. En el debat de les eleccions a Catalunya només un partit en va parlar i va ser per criminalitzar-los.
— Són invisibles fins i tot per a qui els dona feina. Però els necessiten perquè els són útils.
— Les dones que netegen, cuiden el jardí, els nens o els avis... els paguem perquè estiguin amb ells i fins i tot perquè els estimin. Fan les feines que ningú vol fer. Són testimonis invisibles del que passa a cada casa però no hi poden intervenir. No els donem ni veu ni vot.
— I no volen el seu fill de parella de la Teresa. ¿Classisme o racisme?
— Classisme. Intento entendre la sorpresa dels pares quan un fill els diu que en comptes d’anar a estudiar a l’estranger se n’anirà a viure amb la immigrant que neteja casa seva. Hem assignat rols a persones d’altres races i les veiem com a mà d’obra o al súper però encara no com a professors o metges.
— Cinc amigues amb professions d’èxit i molts secrets. Recorda sèries com Big little lies o Mujeres desesperadas.
— Són referents potents però la idea inicial era la Teresa. Sempre he tingut personatges masculins i femenins però el protagonista sempre era home. I ho vaig capgirar.
— La corrupció també és allà.
— No tots els rics són corruptes però deixar-la fora de la novel·la no seria ser fidel a la realitat. Des de la dictadura ens van acostumar a la màniga ampla i la tolerància a una manera de fer que no era legal. Abans, els negocis es feien així. Sembla que si no ets corrupte, és que ets tonto o no has tingut l’oportunitat de ser-ho.
— Reflexiona també sobre el sensacionalisme de certa premsa.
— De certa premsa, sí, que confon emoció amb informació. Hi ha moltes hores de tele per omplir. Amb tertúlies eternes on només especulen i poden fer molt mal. On es posa un presumptament al principi i al final i al mig es diuen 300 barbaritats. Com va passar amb el nen que va morir al pou o el cas Madeleine, amb la idea que una mare és una santa o és molt dolenta. Però la gent s’ho empassa. El morbo ens agrada: tots mirem l’accident de la carretera.
— Un personatge diu que només hi ha dos tipus d’autors, els que tenen èxit i els que no, però que tots es converteixen en cabrons exigents, o per arrogància, o per ressentiment. ¿Alguna cosa per al·legar?
— ¡Però si els escriptors som encantadors! (riu). Els de més èxit tendeixen a ser més exigents amb els seus editors. I n’hi ha que mai assumeixen que el seu fracàs de vendes es deu al fet que el que han escrit no interessa i en culpen l’editorial.
— ¿Massa egos?
— És que sense ego no podries estar dos anys ficat en un projecte d’escriptura que t’absorbeix tant. Ho fas perquè penses que el que escrius interessarà a algú. Jo escric perquè em llegeixin.