Kosovo i la generació de la guerra
Les eleccions del 14-F han confirmat la irrupció del líder històric de Vetëvendosje (Autodeterminació), Albin Kurti, que representa un altre discurs tot i ser tan nacionalista com els exlíders guerrillers. És la gran oportunitat perquè el país surti del bloqueig i comenci a funcionar.
Kosovo ha devorat en només 13 anys d’independència els principals líders guerrillers que van combatre amb les armes el règim de Slobodan Milosevic entre el 1989 i el 1999, els que van aconseguir un Estat separat de Sèrbia amb l’ajuda dels EUA. Kosovo va ser l’última peça en una cadena de guerres balcàniques que van dinamitar Iugoslàvia als anys 90 del segle XX. El líder dels nacionalistes serbis –un excomunista que va resultar ser un oportunista perillós– en va començar quatre, i les va perdre totes. La de Kosovo va ser la més cruel perquè la mitologia política dels seus situa en aquest territori el bressol de la seva identitat nacional.
Els albanokosovars representen prop del 90% de la població, i fa temps que van deixar de mirar cap a Belgrad. Sèrbia es manté en la memòria col·lectiva com el Gran Maltractador. Kosovo aspira a la UE, com a utopia, i coqueteja unir-se a Albània per ser una realitat. Els uneixen llaços culturals, idiomàtics i històrics. Les devastadores conseqüències de la pandèmia en l’economia han sigut el cop de gràcia per a una generació de polítics que se sent legitimada per haver fet la guerra contra Milosevic per governar com si el territori fos de la seva propietat. I d’alguna manera ho és, d’aquí el tomb electoral.
Kosovo no funciona. En realitat, no ha funcionat mai. Durant el períodec omunista va ser lloc de desterrament per a caiguts en desgràcia. Sèrbia sempre es va comportar com un ocupant des que va obtenir el territori el 1913. Va desplegar un apartheid contra la majoria, la població de llengua albanesa i religió musulmana. Més enllà de la defensa dels monestirs medievals de l’Oest, Sèrbia no va proposar mai un projecte comú als kosovars. Ismail Kadaré relata a Tres cantos fúnebres por Kosovo la batalla del Camp de Kosovo contra l’imperi otomà el 1389. Sobre aquesta derrota s’assenta el nacionalisme serbi basat en afronts imaginaris.
Kosovo és avui un pou d’atur i corrupció on acampen les màfies albaneses, algunes vinculades a actors polítics de pes. Les eleccions del 14-F –el mateix dia que a Catalunya– han confirmat la irrupció d’una nova generació que encarna Albin Kurti, líder històric de Vetëvendosje (Autodeterminació). Va néixer com a moviment estudiantil i ara és el partit que recull el descontentament del carrer. Kurti mai va empunyar les armes, per això no tem acabar imputat per crims de guerra. El seu instrument ha sigut el carrer. Ha estat a totes les manifestacions a Pristina, no importa contra qui, i va pagar amb la presó per fer-ho.
Anticorrupció
Vetëvendosje és anticorrupció. Per això va guanyar amb gairebé el 50% dels vots, tot i que haurà de pactar per formar Govern. Defensa un referèndum per decidir la unificació amb Albània, i apostar via Tirana per l’entrada a la UE a mitjà termini. Dos dels principals caps de la guerrilla, Ramus Haradinaj i el fins fa poc president Hasim Thaçi, han tingut problemes amb els tribunals internacionals. Haradinaj va sortir impune del primer judici després de la mort de nou dels deu testimonis, i exonerat al segon per falta de proves. Tot i que s’ha ofert a entrar al Govern, encarna el que rebutja Vetëvendosje. Thaçi és gris, representa l’avorrit statu quo.
La caiguda de Milosevic l’octubre del 2000 va crear una oportunitat extraordinària per a la creació d’una federació i una democratització conjunta. Era la idea de la comunitat internacional. L’assassinat l’any 2003 del primer ministre serbi Zoran Djindjic, un exopositor encarregat de pilotar la normalització, va tornar a Sèrbia el nacionalisme, i a Kosovo els seus malsons.
Anys d’inacció van portar a una independència que Espanya encara no reconeix per por que es compari amb Catalunya i el País Basc. Un Kosovo que va patir una guerra, violacions massives dels drets humans, i que sobreviu amb respiració assistida, ja que està intervingut, no hauria de ser un exemple de sobirania.
La idea dominant en una Europa de fronteres traçades amb sang durant segles és no tocar els mapes, apostar pel diàleg. Kurti representa un altre discurs, tot i ser tan nacionalista com els exlíders guerrillers. És la gran oportunitat per sortir del bloqueig. Arriba en un escenari de crisi en què les prioritats de reconstrucció a Europa els poden deixar fora. Mal assumpte en una regió amb propensió a l’excés melodramàtic. Els motors de la guerra continuen vius malgrat estar apagats per esgotament a Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina i Kosovo. La pau amb arrels necessita progrés econòmic, tenir esperança.