Una altra vegada, mambo als altaveus
La història es repeteix, ara, com el 2015 i el 2017: l’escrutini de la cita electoral situa la CUP com a banda sonora de les negociacions per formar govern i els altres partits movent-se entusiasmats al so de la seva partitura.
Part d’aquesta crònica s’hauria pogut escriure el 2015, el 2017 o, com és el cas, el 2021. L’escenari que va deixar i deixa l’escrutini d’aquestes tres cites amb les urnes sempre ha situat el mambo de la CUP com a banda sonora de les negociacions per formar govern i els altres partits movent-se entusiasmats al so de la seva partitura.
El 2015 Artur Mas va ballar embogidament fins que se li van cremar els peus amb dos discursos d’investidura fallits que incloïen alguns paràgrafs que semblaven escrits per una assemblea anticapitalista. No va servir el virtuosisme de Mas a la pista per satisfer l’extrema esquerra, que el va enviar a la paperera de la història propiciant la sortida de la banqueta de Carles Puigdemont. El 2017, el que acabaria sent president de la Generalitat, Quim Torra, també va arribar al càrrec embolicat en paper regal dels anticapitalistes i movent-se al compàs dels cupers que en vigílies de l’ingrés a presó de Jordi Turull, es van negar a investir-lo per tractar-se d’un personatge massa convergent. La història es repeteix. Ara és Pere Aragonès i els seus socis preferents, JxCat, els qui busquen el plàcet de la CUP per arrencar la legislatura. I el mambo ha tornat a fer-se audible provocant immediatament el rampell dansarí de republicans i junters.
Al primer compàs, ERC i JxCat han posat els Mossos a la foguera per agradar a la CUP i mantenir-la amb bona cara a les taules de negociació. Als dos partits, perquè quedi clar que el mambo no es balla per obligació sinó amb entusiasme, s’hi ha unit el conseller d’interior, Miquel Sàmper, assenyalant com a culpables els homes i dones que dirigeix d’actuar d’una manera impròpia en la repressió dels disturbis provocats per una minoria de vàndals a les manifestacions d’aquests dies. Sàmper difícilment podrà visitar una comissaria de la policia catalana sense evitar sentir de prop el menyspreu que senten per ell la gran majoria dels uniformats de totes les unitats en aquests moments, però la CUP ha d’estar satisfeta.
Revisitem doncs escenes del passat en què la CUP fa de CUP –fa bé– i ERC i JxCat es mouen al dictat d’una coreografia pensada per agradar al dj anticapitalista. Amb aquesta situació, el primer escull per mantenir les negociacions s’ha salvat fent els ulls grossos amb el vandalisme mentre s’assenyalava els Mossos com a culpables. Fins aquí el principal del vist en públic.
En privat la cosa resulta complexa. Pere Aragonès ha decidit repetir l’escenari de negociació que el seu partit va assajar a la Diputació de Barcelona després de les eleccions municipals, tot i que en aquesta ocasió els sortís malament als republicans. L’estratègia passa per deixar JxCat com a últim de la fila a les negociacions per tancar acords primer amb els partits de l’esquerra. Així s’aïlla els junters i es redueix el seu marge de maniobra. Després se’ls convida a afegir-se a pactes a què ja s’ha arribat dificultant que puguin explicar una negativa taxativa a una cosa que ja concita les adhesions dels altres.
A la diputació l’estratègia es va torçar perquè ERC no contemplava que JxCat s’atrevís a pactar amb el PSC, que és el que va acabar succeint. Però, tot i que ara aquesta possibilitat no existeix, Pere Aragonès ho té cru per manejar les negociacions al seu gust i acabar armant un executiu que no sigui una simple reedició del dels últims tres anys.
Pretensions inviables
ERC i JxCat han llançat els Mossos a la foguera per agradar als cupaires i mantenir-los a la taula
Les pretensions amb què els negociadors republicans intenten posar a ratlla JxCat són inviables: que el futur president pugui vetar nomenaments i cessar membres del govern sense demanar permís, que dirigeixi i sigui l’última veu a totes les polítiques sectorials, que JxCat faci seva l’estratègia sobiranista d’ERC tant a Catalunya com a Madrid i s’avingui a no boicotejar-la. L’únic que sí que li resultarà fàcil a ERC de tot el que pretén és que l’agenda política basculi cap a l’esquerra, ja que l’equip negociador de JxCat ja és d’aquest perfil, cas de Jordi Sánchez, o bé es tracta de persones desideologitzades com Elsa Artadi o Míriam Nogueras.
La resta de les pretensions dels republicans cauran en sac foradat, fins i tot si s’arriba a un acord i s’afirma el contrari. Les relacions entre els dos partits continuaran sent dolentes i els resultats no han fet possible una distància prou àmplia entre ells perquè ningú hagi de claudicar. L’únic govern possible és per tant el que ja teníem. Amb un altre president i les carteres repartides d’una altra manera. Pensaran vostès: ¿I la resta de les combinacions possibles? Només podran arribar per accident. I per a això encara és aviat.