El Parlament més d’esquerres i més a l’esquerra
> Les forces progressistes sumen 83 diputats, rècord en unes autonòmiques
MUNICIPIS DE MÉS DE 25.000 HABITANTS. és ara menor, tot i que els republicans només es van adjudicar el sorpasso als postconvergents, i pels pèls, a Lleida capital: Junts va treure a Esquerra dues dècimes el 2017 i ara Esquerra, que va créixer, ha tret 7 dècimes a Junts, que va decréixer.
A punt d’aconseguir el gir es van quedar els seguidors d’Aragonès a Cervera, on van reduir l’avantatge de JxCat d’11,5 a només 2,8 punts, fonamentalment perquè els puigdemontistes van retrocedir fins a 7 punts respecte al 2017. A Igualada van perdre força tots dos, però més Laura Borràs, que s’hi va deixar sis punts, per la qual cosa l’avantatge de Junts es va reduir a la meitat i ara és de 4,7 punts. Més gran va ser la caiguda postconvergent a Mollerussa, de fins a nou punts, que va fer que la distància sobre ERC passés de 16 a 6 punts.
La conurbació de Barcelona
Manresa i Tàrrega van repetir el mateix esquema, però amb baixades més contingudes de JxCat. A Girona capital, l’avantatge de Junts sobre Esquerra va ser tres punts inferior a la del 2017, tot i que continua sent molt significativa, de 15,4%. Res comparat, no obstant, amb el coixí que els puigdemontistes tenen a Vic, històric bastió convergent, on Aragonès es va deixar tres punts i Borràs només dos, amb la qual cosa la diferència entre les dues forces va escalar fins als 22 punts.
L’altra balança que decantaria la victòria electoral de diumenge passat se situava en la conurbació de Barcelona, entre altres coses perquè concentrava el percentatge més gran d’indecisos. El PSC va recobrar la puixança que havia perdut, però ERC va avançar significativament i va quedar com a segona força en 28 de les 36 poblacions de l’àrea metropolitana, i per davant dels socialistes en dos dels municipis, Molins de Rei i Sant Cugat del Vallès.
ERC DAVANT EL PSC A L’ÀREA METROPOLITANA
nSi ens escapem per un instant de l’eix independentisme-no independentisme que divideix la política catalana des de fa una dècada i tornem al tradicional eix esquerra-dreta que la va dividir durant les tres dècades anteriors, la majoria progressista al nou Parlament supera la suma de les forces secessionistes. 83 diputats de 135 pertanyen a formacions d’esquerres, tot un rècord en unes eleccions autonòmiques.
Dels vuit grups amb representació parlamentària, quatre són progressistes (PSC, ERC, CUP i En Comú Podem) i quatre són de dretes (JxCat, Vox, Ciutadans i PP). Fins ara, el millor resultat de les esquerres era de 74 escons i s’havia aconseguit en dues ocasions: en les primeres eleccions catalanes de la democràcia (1980) –que va guanyar contra pronòstic Jordi Pujol- i en els comicis del 2003 –que van donar pas al tripartit malgrat la victòria d’Artur Mas-. Excepte en aquests dos casos, a les autonòmiques del 2006 –que van desembocar en el segon tripartit– i a les de diumenge passat, les dretes han aconseguit sempre un millor resultat que les esquerres.
L’excepció del 2015
L’hegemonia de CiU durant dues dècades explica aquest equilibri de forces, que es va alterar amb l’arribada del tripartit i la irrupció del procés. Sempre hi va haver tres esquerres (el PSC, ERC i les marques hereves del PSUC, primer, i d’ICV, després) fins que va aparèixer la CUP el 2012.
El creixement de la majoria d’aquestes forces fa que el nou Parlament no només sigui més d’esquerres, sinó que estigui escorat més a l’esquerra. No en va, ERC va obtenir el seu millor resultat en solitari i la CUP es va anotar el seu segon millor registre.
n