Ciutat en flames
La nit refulgeix a la ciutat amb esclats d’apocalipsi zombi. Les flames ballen i el seu reflex giravolta a les façanes. Un plomall de negres columnes de fum s’eleva sobre els terrats del districte central. La raó ha sigut cancel·lada. Una ira cega i dispar s’estén per l’asfalt.
Un raper compleix pena a la presó per l’únic delicte dels que hagi comès que no hauria de ser delicte. Nois i noies heterogèniament furiosos cremen contenidors i vehicles, rebenten aparadors, saquegen botigues, ataquen un diari en nom de la llibertat d’expressió. Un projectil disparat suposadament per la policia deixa bòrnia una noia.
Una fúria híbrida rugeix. Després d’una dècada de calvari econòmic i social, de corrupció i desafiaments polítics irresponsables, de legions de joves condemnats a la desesperança; després d’una dècada ominosa ara coronada per l’emergència sanitària més greu coneguda i una altra catàstrofe econòmica; després de tot això els carrers estan regats amb combustible, llestos per a l’espurna. Un fil candent, un símptoma estremidor enllaça els esclats asimètrics de Barcelona, de Madrid, de Linares, de tantes ciutats.
Els carrers cremen i els governs de coalició patinen, a Madrid i a Barcelona.
Dins dels dos executius emergeix sense rubor l’oposició. L’autooposició, el súmmum del caïnisme.
A l’Executiu català en funcions, la paradoxa és insuperable. Els postconvergents, que manen a Interior des de la seva creació amb la sola pausa dels mandats de Maragall i Montilla, es tiren a sobre dels Mossos mentre les fogueres devoren la ciutat. El conseller d’Interior s’afegeix als retrets. La policia que el Govern independentista publicitava fa tres anys com a paradigma de virtuts en una república imaginària, avui és posada sota sospita pel mateix Govern, deixada a la seva sort, desdenyada com una joguina trencada.
L’acrobàcia postconvergent és extraordinària. Els Mossos van ser instrumentalitzats abans –amb acarnissament inclement contra el conseller Saura– i ho són ara. Avui, la pirueta de Junts és un moviment tàctic en la negociació independentista sobre la Generalitat. ERC està agafada per la tenalla dels conservadors de Puigdemont i els anticapitalistes de la CUP. Una pinça forjada a compte dels Mossos que comanda aquell Trapero abans adorat a l’altar de les deïtats indepes i avui secularitzat per la falta de fe que va mostrar en els judicis de l’1-O.
En el Govern central, la setmana va començar amb una baralla per tres lleis contra la discriminació. Com si la trompada de Cs i el PP a Catalunya donés a PSOE i Podem marge per entregar-se a la venjança interna. Com si això pogués sortir-los gratis. Com si tot fos un innocu joc de taula d’estratègia. Com si les ciutats en flames no tinguessin cap relació amb la falta de diligència en la reforma de la llei mordassa promesa pel PSOE i Podem.
Els carrers cremen i els governs patinen. La duplicitat i la falta de comprensió de la realitat són un raig de querosè sobre la ciutat en flames.
Els Mossos, de l’altar independentista al bagul de les joguines trencades