La pedra i la mà
La lògica d’aquests joves, atrapats entre el règim del 78 i l’Ibex-35, és de manual: combatre aquestes xacres
Les xarxes socials cremaven. Acabaven de detenir Pablo Hasél. Vaig esmorzar amb un tuit: «Fer de la repressió palanca democràtica. Assumir les conseqüències dels mateixos actes per denunciar un Estat que empresona els drets fonamentals». L’endemà em vaig ficar al llit amb un altre tuit: «Tot el meu suport als joves antifeixistes que estan demanant justícia i llibertat d’expressió al carrer. Ahir a Barcelona, avui a la Puerta del Sol». El primer el firmava Jordi Cuixart, líder independentista no-alineat –encara privat de llibertat–; el segon, Pablo Echenique, portaveu d’Unides Podem al Congrés.
Cuixart aplica en la relació entre Catalunya i Espanya els mètodes de Gandhi a l’Índia colonial i de Mandela a la Sud-àfrica de l’apartheid. La «palanca democràtica», aquella «clau de judo» que va utilitzar ja a la campanya del 14-F per fer caure l’«aparell repressiu» de l’Estat espanyol: «Utilitzar la presó com a resposta al seu règim totalitari». La condició, formulada com a pregunta, és la següent: «¿Estem disposats a assumir que els nostres fills vagin a la presó?». Echenique és fidel a l’eslògan que va llançar Pablo Iglesias en la fundació de Podem: «El cel no s’ocupa per consens; s’ocupa per assalt».
El còctel entre el viatge a Ítaca i l’ocupació del cel, entre independentistes i antisistema, explica l’explosió de violència a les protestes en favor de Pablo Hasél. La lògica d’aquests joves, atrapats entre un «Estat autoritari», el règim del 78 i l’Ibex-35, és de manual: fer servir tots els mitjans al seu abast per poder combatre aquestes xacres. No diré que els adults que els aclamen –càrrecs públics, polítics i líders socials– hagin tirat la pedra i amagat la mà, però sí que recordaré, com alertava el meu avi, que «quan la pedra és fora de la mà no se sap on va». La fatiga pandèmica, que dificulta l’oci, és un factor col·lateral afegit.
Amb aquest teló de fons, vaig publicar tres tuits: 1. «La llibertat d’expressió és un dret prevalent, però el seu exercici no és innocu. Es reformarà el Codi Penal per evitar casos com el de Pablo Hasél.
Després es demanarà que s’apliqui una doble vara de mesurar segons qui l’exerceixi, és a dir, en funció del biaix ideològic». 2. «Mentrestant, una cosa és demanar l’indult de Hasél i una altra de ben diferent convertir-lo en un heroi. Una cosa és manifestar-se per protestar contra el seu empresonament i una altra destrossar l’espai públic. No vull trets al clatell ni a la lletra d’una cançó. Juguem amb foc». 3. «És d’esperar que els polítics i les autoritats que han mostrat tant zel a defensar Pablo Hasél tinguin ara el mateix zel a l’hora de defensar l’espai públic (...) i condemnar les agressions als Mossos d’Esquadra».
Una persona em va preguntar «amb genuïna ignorància» on era la diferència entre les proclames a l’homenatge a la División Azul i les rimes de Hasél. La meva resposta: «No és ignorància; són dubtes raonables. Una diferència és el context: un raper, a la lletra d’una cançó, i una proclama en un acte polític, convocat per organitzacions que promouen els discursos d’odi i el negacionisme. És un apunt». S’oblida, d’altra banda, que Hasél acumula unes altres dues condemnes per agredir un periodista i amenaçar un testimoni judicial.
Nego la major: la «palanca democràtica» davant el nostre «Estat autoritari». La democràcia espanyola és imperfecta; la perfecció només existeix a les dictadures. Hi ha també carències a les democràcies veïnes. A França s’acaba de publicar Flic, el llibre d’un periodista que s’infiltra a la policia: explica els abusos contra joves negres i àrabs a qui es titlla de «bastards» i el dèficit estructural per afrontar la violència contra les dones. La llei espanyola de protecció integral contra la violència de gènere és un exemple a seguir.
A Bèlgica, el cas Dutroux –assassí en sèrie acusat d’haver segrestat i abusat sexualment de sis nenes– va destapar errors policials i judicials en cadena. A Alemanya, són notícia els policies que participen en xats amb imatges de Hitler i simbologia nazi. Són alguns exemples de la imperfecció de les democràcies del nostre entorn. Elevar a categoria els dèficits objectius de la nostra democràcia és covar l’ou de la serp que es diu combatre.
No vull trets al clatell ni a la lletra d’una cançó. Juguem amb foc