Deu minuts d’amor

Pip, pip, pip. ¿Quant trigaran avui a agafar el telèfon? ¿Quants dels set milions i mig de catalans deuen estar trucant a l’hospital ara mateix? ¿Quants deuen tenir un familiar ingressat a psiquiatria? Han passat 24 hores des de l’última trucada i torno a tenir deu minuts per parlar amb ell. Mans fredes, veu tremolosa i cames pesades. Deu minuts per parlar amb la meva parella. ¿Què li dic, en deu minuts? ¿Que l’estimo? Crec que ja ho sap. ¿Que el trobo a faltar? Crec que ho té més que assumit. ¿Que el desitjo? ¿Que no m’ho esperava?

L’hospital Santa Caterina de Salt permet parlar deu minuts a cada familiar amb un pacient hospitalitzat. Només hi ha una línia de telèfon per a tota la unitat de psiquiatria, per això només són deu minuts en dues franges horàries. Si tens sort, et pot tocar la loteria. Seria convenient que em preparés una llista amb els punts importants o un petit guió, són deu minuts i se’n van de seguida. Tampoc puc plorar perquè seria perdre el temps. ¿I com deu ser el telèfon des d’on parla? ¿On és quan em truca? ¿Qui deu haver al seu voltant? De tot això encara no n’hem parlat. Són deu minuts i no hem tingut temps per als detalls.

Aquests deu minuts són com quan surts de la feina i aconsegueixes que et toqui el sol mentre vas cap al cotxe. Deu minuts de vitamina D. Deu minuts de píndoles d’amor. ¿I si li escric una carta? Però qui sap si arribaria o si l’hi donarien. M’ha dit, no obstant, que a la saleta on poden llegir ha vist el diari. ¿I si escric una columna per dir-li que l’estimo? Potser sí, un t’estimo sense presses, que quedi escrit per sempre.