Infermeres de Can Ruti

Quan una trucada t’anuncia que a la teva mare, amb més de 80 anys, se l’estan emportant amb ambulància a l’hospital per aquesta maleïda Covid, escoltes amb incertesa la veu del teu interlocutor, però no vols sentir, penges i des de l’altra banda del menjador et pregunten: «¿Ha passat res?». En aquesta circumstància no sents cap paraula, només a la teva ment apareixen imatges terribles del que moltes famílies han passat i estan passant, i per inèrcia xiuxiueges: «Me’n vaig a veure-la perquè no estigui sola». Les veus del menjador et diuen que no t’hi podràs acostar, que no et deixaran veure-la.

Segons després penses que el teu pare, que és asimptomàtic, és a casa sol, i t’ensorres. Desd’arribar prés d’un moment anguniós, alguna cosa t’il·lumina i saps que de tots dos has heretat una força interior que tu, fins aquest instant, no sabies que tenies, i et poses en marxa.

Escric aquest text per donar gràcies infinites de part de la Manuela i tota la seva família a les infermeres, infermers, auxiliars, doctores i doctors de Can Ruti, a Badalona, i en particular a les infermeres de la segona planta Andrea, Abril, Emi, Laura, Cristina i tants àngels sense ales de qui ella no recorda el nom, perquè a l’anar tapades amb aquests beneïts epis, no les reconeixia. Això heu sigut per ella durant tot el temps que ha estat allà. Encara li queda un temps a una altra planta, però sé que la cuidaran i atendran com totes vosaltres ho heu fet. Espero que més aviat que tard per part de les institucions a qui correspongui es valori, s’apreciï i s’analitzi en profunditat la nostra sanitat, perquè és una cosa que tots –mares, pares, fills, filles, avis i àvies– necessitarem al llarg de la nostra vida.

Hi ha una frase que sempre diu la meva mare: «Si tu et cuides i estàs bé podràs ajudar i cuidar els que et necessiten». Tant de bo per justícia algun dia arribi aquest reconeixement i fins i tot s’aconsegueixi que la remuneració d’aquests àngels sense ales sigui equiparable a la seva bondat.