El barri més petit de BCN
Aquest singular i a racons bucòlic enclavament d’Horta-Guinardó està format per horts, casetes baixes, masies i basses netes gràcies a un batraci autòcton, el tòtil o gripau paridor. Després de generacions de resistència, el 2008 van aconseguir la modific
Els seus menys de 700 veïns en menys de 18 hectàrees fan de la Clota el barri més petit de Barcelona. Mig amagat entre Horta, la Vall d’Hebron i el Carmel, descriure fidelment l’enclavament gairebé obliga a caure en el lloc comú: és un poble dins de la ciutat. Un poble que amaga carrers amb noms tan bonics com el carrer de l’Amor i frondosos jardins i horts després de precioses masies que conviden a exercir-lo.
El seu únic teixit comercial és un bar: El Raconet de la Clota. Anys enrere n’hi havia hagut dos, però el segon va tancar. També hi ha alguns tallers. L’insistent soroll d’una mola tallant marbre es barreja amb el cant dels pardals. Tradicionalment aquest havia sigut un barri principalment agrícola, on, com a la veïna Horta, també van jugar un paper crucial a les precàries economies domèstiques les bugaderes durant el segle XIX i primers anys del XX. Queden encara pous –un d’acabat de restaurar al carrer de Bragança- i safareigs i cases conegudes amb sobrenoms com Ca la Bugadera rica.
Fruit de la tenacitat veïnal
Donen la benvinguda al barri des del camí de Sant Genís, tocant al carrer de Lisboa –a escassos metres de l’estació de metro d’Hortal’escataineig de galls i gallines, perfecta transició per deixar enrere el soroll dels cotxes i endinsar-se en aquest miracle anomenat la Clota que continua dret, com tants altres espais singulars de la ciutat, gràcies a la tenacitat de diverses generacions de veïns.
Primer, els que es van oposar a què la construcció dels blocs com els de la
Vall d’Hebron continuessin baixant fins a unir la trama urbana amb
Horta –arrasant aquest barri
HORTAGUINARDÓ de masies i casetes baixes–, com era la intenció d’administració i constructores durant els primers anys de la segona meitat del segle
XX. Després, els que van aconseguir, després d’anys de batalla dialèctica i hores de reunions amb tothom que volgués escoltar-les, la modificació del pla urbanístic – l’aprovació definitiva del qual no va arribar fins al 2008– per salvar la que van anomenar «zona consolidada» del barri.
Les poques cases que s’aixecaven a l’altra part del barri, l’anomenada «zona de reordenació» (on també hi havia una gran fàbrica de maons), no van poder ser salvades i durant aquests anys han anat sent expropiades, buidades i enderrocades. Eren les cases més disperses, més endinsades a la zona verda.
Als seus veïns se’ls va proposar ser reallotjats al gran bloc gris (en tots els sentits, també el literal) aixecat a l’avinguda de l’Estatut, a escassos metres de les seves cases però en un entorn completament diferent, definitivament un altre món. Un edifici alt (gegant si es comparava amb les seves petites masies) que es va aixecar, també, per reallotjar els veïns afectats pel clot provocat per les obres del metro del Carmel l’any 2005.
Àngels Corsellas, presidenta de l’associació de veïns del barri, recorda que de les quatre famílies que vivien a la Riera de Can Marcel·lí –un dels carrers més assilvestrats i menys cosmopolites del barri– només la meitat va acceptar el reallotjament als esmentats pisos grisos; les altres dues van preferir agafar els diners de la (barallada) indemnització i buscar un altre lloc una mica menys dur. Davant la Mina de Can Marcel·lí –avui tapada amb una porta de ferro– hi ha roba estesa a una corda lligada entre dos arbres. Una mica més enllà, restes d’algun botellon. D’alguns, de fet, atesa la varietat de les restes.
Sortir de l’oblit
A ulls de Corsellas, un dels principals problemes de l’enclavament és la falta de manteniment. «D’acord que som un barri molt natural, però no és normal que ens tinguin tan abandonats. Els veïns tenim els nostres horts i jardins verds, però ben cuidats. En canvi els carrers estan plens de males herbes de què l’ajuntament se’n desentén», assenyala aquesta veïna durant un passeig per la zona al costat de Mariano Serrano, membre del Grup d’Estudis d’Horta i la Muntanya Pelada, el Pou, que insisteix en la importància de conservar no només les cases protegides (les masies i les construccions més singulars), sinó el conjunt del barri com a valor patrimonial.
Corsellas li explica a Serrano detalls de la Clota que ell, apassionat de les petites històries dels barris d’Horta-Guinardó, escolta amb interès. Anècdotes com el secret perquè les basses es mantinguin així de netes: els tòtils, un amfibi autòcton del lloc que es diferencia dels gripaus perquè té els ulls als laterals del seu cap minúscul.
nLa Clota