Parlar sense paraules
Por, ira, tristesa, alegria, fàstic... Estem al segle de les emocions. Identificar-les i saber regular-les és bàsic per controlar la frustració i no caure en l’agressivitat. Pares i mares tenen la sensació que els seus fills adolescents no els parlen. Per
«Si el teu fill no identifica quina emoció està sentint en un moment específic, el normal és que es frustri perquè ni ell mateix es pot entendre», recorda l’orientador familiar Alejandro Rodrigo a Cómo prevenir conflictos con adolescentes. Si les emocions són bàsiques a totes les etapes de la vida, encara més durant la preadolescència i l’adolescència, que en els últims anys s’ha estirat en el temps i ja no se sap gaire bé a quina edat acaba. Inclogui els anys que inclogui, l’adolescència és un còctel emocional en tota regla que converteix els nostres fills en éssers que ja no ens parlen. No és cert. Sí que ens parlen, però d’una altra manera.
Silencis i mirades
Ens parlen amb gestos, silencis, mirades i tons de veu. «El llenguatge no verbal és el llenguatge de les emocions», afirma la periodista Susana Fuster, experta en comportament no verbal, professora universitària i autora d’Hijos que callan, gestos que hablan (Espasa). La cara és el indicador emocional principal dels nostres fills, però, adverteix Fuster, els pares no tenim superpoders, així que és impossible ficar-se al cap dels fills. El que sí que podem fer és mirar d’entendre algunes claus no verbals per ajudar i acompanyar la nostra prole. No hi ha manuals generals i cada xaval és un món, però la persona que millor coneix un preadolescent o un adolescent és el seu pare o la seva mare.
Ni els braços plegats són sinònim d’allunyament ni tocar-se el nas significa que una persona menteixi. En línies generals, si un progenitor vol saber com es troba de veritat el seu fill s’haurà de fixar no tant en les seves expressions facials com en les microexpressions. Quan l’emoció que expressa és veritable, els seus músculs facials tendeixen a treballar per igual als dos costats de la cara, destaca Fuster. I posa un parell d’exemples: el somriure asimètric és un indicador molt fiable de falsedat, el mateix que altres expressions facials que duren més de deu segons.
El rostre és el principal vehicle de comunicació emocional i ens pot donar pistes sobre el que es comunica i el que s’oculta. Però també cal fixarse en les mans.
Saludar sense parlar
Barak Obama va posar de moda el fist bump, un xoc de punys, una manera col·loquial de saludar-se sense paraules que denota complicitat i pertinença al mateix grup. Si el teu fill amaga les mans al parlar, el que t’està transmetent és una falta d’implicació. Si gesticula per sobre de les espatlles transmet descontrol i nerviosisme. Si camina amb els punys tancats el més probable és que estigui preocupat. Si et parla mostrant els palmells, projecta honestedat i confiança. Els peus i les cames també parlen. Si estàs conversant amb el teu fill i veus que s’estreny els genolls o creua les cames i manté el peu flotant i el sacseja ja saps que està intranquil i vol marxar.
Hijos que callan, gestos que hablan recorda als pares que quan vulguin entaular una conversa amb els seus fills no ho han de fer de punta a punta de la casa sinó buscar un espai comú i mirar bé als ulls i sense intimidar. «No assenyalis amb el dit, no parlis alt i no t’ocultis darrere d’una taula», recomana l’autora. A l’hora d’escoltar el teu fill, no «l’interrompis, posa atenció al seu llenguatge corporal, no alcis el mentó i, sobretot, aprofita per abraçar-lo si s’ha produït un acostament».
Fuster insta els pares a veure la diferència entre frases com «no vull que tornis tan tard» i «torna abans de les 11». Totes dues impliquen el mateix, però la segona és més eficaç.
Ni els braços plegats són sinònim de rebuig a l’altre ni tocar-se el nas implica mentir