El ‘Perseverance’ envia les primeres fotografies de Mart
La missió es prepara per iniciar l’expedició científica al sòl marcià. ¿El pròxim repte? El primer vol de l’‘Ingenuity’, el primer helicòpter a volar fora de la Terra.
El Perseverance, esgotat després d’un vol que riu-te’n tu del jet-lag que causen els viatges als antípodes terrestres, ja és a Jezero, però no al Jezero de Bòsnia, on viuen 834 persones, entusiasmades, sembla, amb aquesta missió aeroespacial, sinó al de Mart, un erm totalment deshabitat fins que aquest ròver d’una tona de pes i alt com un Pau Gasol va posar les seves sis rodes sobre la superfície. I ara, ¿què? Ja allotjat a Mart, el Perseverance ja ha enviat els primers selfies des de la superfície marciana al seu planeta mare. Ara toca preparar-se per a l’expedició científica. Aquest és el programa d’activitats que la NASA ha programat per a aquesta mena d’empleat en què ha invertit 2.100 milions de dòlars en formació.
El primer, descansar. En realitat, carregar piles. La primera fotografia que va enviar el robot només amartar al planeta vermell va ser una simple trucada a casa per informar que tot havia anat bé. No era, segons es miri, el primer pas de la missió científica pròpiament dita. El Perseverance té com a meta buscar empremtes d’extinta vida microbiana a Mart, a més de realitzar anàlisis geològiques de Jezero (llit d’un suposat antic llac) i exàmens meteorològics. Cada pas requerirà un consum notable d’energia, de manera que la primera missió del robot és carregar les seves bateries.
El segon, com un mòbil, tauleta o ordinador, actualitzar el seu software per, com es diu vulgarment, corregir alguns errors i permetre que l’ús de les aplicacions sigui més satisfactòria. El Perseverance va sortir de la Terra amb un software que ha sigut millorat per la NASA durant els mesos que ha viatjat fins a Mart. Toca, doncs, simplement carregar a bord l’última versió de les apps necessàries per a aquesta aventura espacial.
Tercer pas. Aquest és un clàssic a les pel·lícules. De fet, en el cine de ciència-ficció hi sol haver problemes, cosa que proporciona tensió narrativa. Caldrà confiar que en aquest cas no sigui així. El robot ha de desplegar la seva antena de comunicacions i posar a punt l’última tecnologia audiovisual enviada a Mart. La primera foto que va enviar el Perseverance, en blanc i negre, més aviat gris, va poder decebre al costat de la llarga trajectòria com a instagramer d’altres enginys que anteriorment han conquerit el quart planeta del sistema solar. L’obra gràfica de l’Opportunity i el Curiosity és excepcional, amb panoràmiques que esglaien l’ànima, però el Perseverance arriba a Mart amb una càmera dotada d’un sistema 3D.
Quart i esperadíssim pas. Volar. No ho farà el Perseverance, ja que els seus mil quilos de pes no el fan especialment atlètic, sinó el petit dron que s’ha emportat per a aquesta missió, l’Ingenuity. El dispositiu, per als amants dels detalls curiosos, funciona amb Linux, o sigui, una programació de codi font obert. De l’Ingenuity no s’han d’esperar llargs i majestuosos vols marcians. El primer repte és que aquest minirobot es distanciï primer uns metres a una prudent distància de seguretat del Perseverance i, després, amb garanties que no hi hagi col·lisions fatals, pugui ja realitzar un primer vol. ¿La data? Encara és aviat. En el millor dels casos, a la primavera.
Cinquè. Conèixer a fons Jezero. Tan a fons que, com a mínim, dedicarà dos anys a aquesta feina. El Perseverance porta diversos laboratoris a bord. PIXL pot analitzar la composició química de les roques. RIMFAX, amb el seu radar, pot mirar més enllà de la vista de les càmeres. SHERLOC, equipat amb un làser i diversos espectòmetres, està capacitat per descobrir, cosa que seria la gran notícia, biosenyals.
Cròniques marcianes
Se suposa que Jezero és un lloc idoni per a això. S’anomena així, per cert, perquè la NASA el va batejar el 2007 al costat de 87 llocs sense nom de Mart. Va elegir pobles de la Terra per fer-ho. Al municipi bosnià de Jezero li’n va tocar un. Se suposa que guarden una mínima similitud orogràfica, la qual cosa convida a recordar, ja per acabar, el tercer viatge de les
Cròniques marcianes de Ray Bradbury, quan els astronautes Black, Hinkston i Lustig no surten de la seva sorpresa quan descobreixen a través de les finestres d’ull de peix de la seva nau que el lloc en què han amartat és igual que Illinois. No només el paisatge, sinó fins i tot les cases.
La conversa amb la primera marciana que troben, una dona que preparava una llimonada a la cuina, és tan Bradbury que enamora. «Són vostès del cens?», els pregunta. «Venim de la Terra», responen. «¿Vol dir de sota de la terra?», repregunta ella.
Cròniques marcianes acaba com acaba. És una obra desoladora. És ara, entre pas i pas del
Perseverance, una bona ocasió per llegir-la o rellegir-la, tot i que només sigui per posar-se a la pell metàl·lica d’aquest robot i els anys d’absoluta solitud que l’esperen, perquè, com va predir Bradbury, el desetí de la Humanitat és patir i acabar vençuda i, només després, contemplar el final de l’eternitat, una cosa que no deu ser gaire diferent de qualsevol paisatge marcià.
n