El plaer del desconcert
‘Detrás de sus ojos’
La novel·la de Sarah Pinborough en què es basa Detrás de sus ojos, probable nou èxit de Netflix, es va fer famosa entre altres motius per donar peu al hashtag#WTFthatending, una cosa així com #peròquèdimoniséselfinal. Segurament el hashtag torna a prendre força ara amb l’estrena de la minisèrie, de la qual, com amb el llibre, és millor no saber res abans de començar el viatge.
De fet, tot i que avui dia és impossible, el millor seria no saber ni tan sols que hi haurà un final desconcertant. Un dels encerts de l’adaptació ordida per Steve Lightfoot,
veterà productor britànic (és el responsable de Presunto culpable i de Pétalo carmesí, flor blanca) que va comandar una de les últimes sèries de Marvel Television (The Punisher), ha de ser la seva paciència a l’hora d’introduir l’espectador en una història i un món aparentment familiars, pròxims a la realitat o gairebé al realisme kitchen sink (aquesta heroïna principal de classe obrera), per després, molt a poc a poc, introduir els elements que desbaraten la versemblança de la narració.
Petó furtiu
El plantejament inicial és de comèdia dramàtica romàntica.
Coneixem Louise (Simona Brown), una dona divorciada i mare d’un adorable fill de set anys (el petit gran actor Tyler Howitt), en la nit que ha decidit fer vida social i quedar amb la seva amiga Sophie (Nichola Burley) per fer una copa. L’amiga la deixa plantada, però troba algú amb qui conversar, l’atractiu David (Tom Bateman, Bouc a
Assassinat a l’Orient Express);
amb qui conversar i també compartir un petó furtiu. Només un petó. Ell es disculpa, diu que no pot fer-ho i marxa. Però la Louise el torna a veure abans del que esperava: és el seu nou cap a la consulta de psiquiatria on tre
balla com a secretària alguns dies a la setmana.
Per desgràcia, David no és només el seu cap, sinó que està casat amb la preciosa Adele (Eve Hewson), de qui la Louise, en certa manera, també es penja, tot i que només com a amiga. Com la novel·la de Pinborough, la minisèrie alterna la perspectiva de la Louise i de l’Adele, mentre que la segona protagonista, a més, ens ofereix els seus records. L’actitud controladora del David cap a la seva dona sembla lleument justificada: se’ns explica que ella va passar un temps en un hospital psiquiàtric després d’un incendi en el qual van morir
els seus pares i des d’aleshores sembla que no és la mateixa. No en puc dir res més.
Efecte inquietant
El director Erik Richter Strand (Valkyrien) no té la temptació d’avançar des del principi, amb excessos visuals o una càmera més vertiginosa, en quina mena de paisatge delirant acabarà entrant la història. La frontalitat guanya la subjectivitat tret d’algunes escenes de malson i certs instants en què la càmera passa a ser estranyament flotant, com si algú observés des de dalt. L’efecte és inquietant, però no distreu en excés de l’acció ni revela gaire.
Aquesta sèrie parla de bones persones que fan coses realment dubtoses (res fora del normal, d’altra banda) i d’estratègies misterioses per superar el trauma. Quasi tot resulta inexplicable, però precisament en això rau el plaer de Detrás de sus ojos: a anteposar el deliri a la raó, el salt al buit a la xarxa de seguretat, l’aventura al mésdel-mateix. Tot i que no és perfecta en absolut (direcció de vegades indiferent, repartiment desigual, efectes poc convincents), ofereix bones dosis de vertigen.