‘Canto jo i la muntanya balla’
El 2019 Irene Solà publica la seva segona novel·la que es converteix ràpidament en un fenomen literari. Ara, l’adaptació teatral de Canto jo i la muntanya balla a la Biblioteca de Catalunya suposa també un revulsiu, una de les sorpreses escèniques de la temporada. De cap manera es tractava d’un èxit fàcil de trasplantar: és un llibre amb un alt voltatge líric en què el testimoni de la narració passa d’humans a animals, de vius a morts, dels núvols als bolets. El relat coral es contagia a la companyia amb un desplegament d’imaginació apuntalat amb economia d’elements pels directors Guillem Albà i Joan Arqué, gent de circ que sap domar el risc des de l’artesania.
La versió escènica de Clàudia Cedó –dramaturga en molt bona forma– poda amb intel·ligència l’estructura enrevessada i autoreferencial de l’original. De cada pàgina es manté l’essència per donar empenta a personatges que miren i formen el paisatge de les muntanyes del Pirineu. En aquest marc, entre l’encanteri tel·lúric dels senyors d’aigua i el costumisme neorural, s’explica la història de dues generacions de can Matavaques, una mateixa família marcada per la desgràcia. Dones que hauran d’afrontar la pèrdua i la solitud en un ambient travessat per energies ancestrals.
Al teatre com en el llibre, tot passa al cap de l’espectador. Simplement unes branques alineades amb els nervis de l’estructura gòtica de la Biblioteca ens conviden percebre la sala com un frondós bosc. El terra, clar, tot cobert de terra perquè es noti la producció de La Perla 29 d’Oriol Broggi en la seva millor versió del teatre pobre brookià. L’escenografia d’Alfred Casas i Laura Clos es completa amb tres simples taules i quatre bancs que faran de mobles, de cascada i fins i tot de taüt: la mort sempre sotja tant com la vida. També són de fusta les marionetes que donen cos inquiet als animals del relat: qui cregui que són un recurs passat de moda que passi i vegi.
El relat i la seva forma de transmetre’l s’acoblen amb naturalitat, perquè s’aconsegueix també una mecànica encantada com de vella barraca, un aire de troupe de tècniques atàviques. Espurnegen els ulls d’Anna Sahun quan Mia evoca paisatges d’infància, però també la seva presència de maduresa fa de guia entre els molts meandres del relat. En clarividència amb els seus personatges desdoblats, Laura Aubert treu el fantasma de la casa en una de les millors escenes de l’obra i de passada ens torna a encantar amb els seus dots al violí.
LLa música de Judit Neddermann interpretada per Amaia Miranda a la guitarra embolcalla tot el muntatge com una frondosa cançó de bressol. Diego Lorca i Ireneu Tranis s’emporten la part dels homes, menys desenvolupada, sobretot en el cas d’Hilari, el poeta. Caterina Tugores explora terrenys més (sobre)naturals entre bèsties, bruixes i espectres. Aconseguir que tota aquesta cosmogonia s’enquadri no és fàcil i el resultat té molt de màgia.
a violinista Leticia Moreno va tornar a la programació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) exposant novament davant el públic tot el seu poder. La intèrpret madrilenya es va convertir en la protagonista absoluta d’aquesta vetllada que, sota el títol de Tzgiane, va passejar el públic per obres amb aire gitano. Moreno es va lluir com a solista en la primera audició de l’OBC de la Rapsòdia per a violí i orquestra Núm. 1 en Sol menor de Bartók, en la Tzigane per a violí i orquestra de Ravel i –també en primera audició pel conjunt català– en la Chanson per a violí i orquestra de cordes Núm. 1, Op. A8 del violinista i compositor Joan Manén.
Armada del seu violí Nicola Gagliano del 1762, la violinista espanyola va mostrar totes les seves cartes des de les seves primeres intervencions en l’obra de Bartók, lluitant a estones amb el volum orquestral, però aplicant sense problemes una digitació de virtuosa i molt en estil. A Ravel va poder mostrar tota la seva perícia sobretot
nen aquesta introducció que va oferir amb la fórmula interpretativa justa, agitanada en el fraseig, els accents i en el maneig de l’arc, amb perfecta afinació i en un equilibrat diàleg amb l’orquestra, destacant la solista d’arpa.
La breu obra de Manén va deixar molt clara la inventiva melòdica del compositor, sumptuós en el so, elegant i de passió continguda. No hi ha dubte de la seva admiració per Richard Strauss.
El programa, que també es va oferir en streaming, va incloure a més la Simfonia de cambra sobre el Quartet de cordes Núm. 3 Op. 73a de Xostakóvitx en una fantàstica adaptació de Rudolf Barshai. El director asturià Pablo González, que va comandar en un període gris l’OBC, va tornar a tenyir de certa pesadesa el reduït conjunt que va tenir a al seu càrrec. Va acompanyar amb seguretat Leticia Moreno (sobretot a Ravel), i a l’obra de Xostakóvitx va mostrar un enfocament desenfadat i contrastat, tirant de decibels, tot i que es va trobar a faltar la lleugeresa pròpia del primer moviment i atacs més nets de la corda.
n