«Només es pot ser feliç des de l’esforç»
Tenia 13 anys quan va llegir La taula de Flandes i va escriure a Arturo Pérez-Reverte per comunicar-li que ell també volia ser escriptor. El novel·lista Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977), que ara pilota el programa de divulgació El condensador de fluzo (La 2), no només ha venut tres milions d’exemplars de títols com
Reina Roja, Loba Negra i Rey Blanco, sinó que el pare d’Alatriste li professa admiració.
— Va poder conèixer Pérez-Reverte. Per fi.
— El 2016. I em vaig trobar amb un ésser humà increïble. ¡És Arturo, coi! Després ha passat una cosa curiosa: en aquella carta deia a Arturo que, al costat de Stephen King i Tolkien, era la persona que més m’havia inspirat; i fa uns mesos un xaval em va escriure per dir-me que els seus autors favorits eren Arturo Pérez-Reverte, Stephen King i jo.
— Justícia poètica. ¿Quina sensació orgànica tenia al llegir quan era petit?
— Als llibres s’hi estava millor que a fora. Si m’oferissin reviure una vegada i una altra un sol moment, el tinc clar: estar assegut a la terrassa de l’apartament de platja que llogava la meva família els estius, amb un bol de patates fregides i un llibre.
— Exagera.
— No. Pots experimentar una alegria física quan et somriu algú a qui estimes molt, o quan tens un orgasme, o menges una cullerada de Nutella d’un pot acabat d’obrir, però estar ficat dins de la Terra Mitjana o de Manderley és incomparable. Això és el que jo vull provocar.
— Abans d’aquesta epifania estival, ¿com era la seva infància?
— Si ha indagat una mica en la meva història, deu saber que no vaig tenir una infància gaire feliç.
— La seva mare el va abandonar al néixer.
— Sí, però no me’n vaig assabentar fins que tenia 33 anys. Quan t’han privat d’una cosa així, no estàs complet la resta de la teva vida. Mai. Et deixa un buit a dins que sempre voldràs omplir. És com intentar canviar el mar de lloc: per més galledes d’aigua que llancis en un forat, allà segueix.
— I els seus pares adoptius no estaven en una situació pròspera.
— Era una família molt modesta, en què es lluitava per tot. Vaig esgotar diversos carnets de la biblioteca, i algun llibre vaig robar.
— ¿Tot això explica la cura que hi posa?
— Sens dubte. Fa poc van preguntar a Billie Eilish d’on sortia el seu talent aclaparador i ella va respondre: «De la tristesa; totes les persones que creem estem fotudament tristes». Ho comparteixo. Sento la Weltschmerz, que en alemany significa una cosa així com
la tristesa del món. Per això, crec que només es pot ser feliç des de l’esforç.
— Podria relaxar-se. És home de fortuna.
— Els diners em donen la possibilitat d’ajudar més gent i tenir experiències que em permetin ser millor escriptor. No soc gens de luxes. No tinc cotxe i ara mateix porto posada una samarreta del Primark.
— ¿Antidivo?
— Només crec en la feina i en la utilitat. No hi ha diferències entre posar maons en una obra i escriure llibres: hi ha un problema, has de resoldre’l i obtens alguna cosa a canvi. Afronto l’escriptura com la resolució d’una endevinalla.
— ¿Com sap que una idea funciona?
— M’entren esgarrifances per la coroneta i la part baixa de l’esquena (sense arribar al cul). Sento que he trencat el vel de la realitat i a l’altre costat hi ha la matèria dels somnis.
— ¿És allà quan es torna insuportable?
— [Riu] Això ocorre durant el mes més dur dels 18 que solc dedicar a un llibre. O estic 16 hores seguides a la cadira, o em llevo a les 5 del matí i començo a donar voltes menjant
kikos pel passadís. ¡És fatal per a la convivència! Així que em mudo a una habitació de l’hostal del Valle de los Caídos, on dino i sopo per 75 euros al dia.
— Molt frugal.
— Disfruto igual amb uns ous ferrats amb patates que amb una truita desconstruïda. Els creadors som com tothom: trossos de carn, probablement amb més inseguretats; només que hi ha vegades que ens posem a pencar i passen coses. Molt més important és la meva passió pel coneixement.
— ¿Què ha fixat al seu cervell?
— Cada dia estic més convençut que la solució als nostres problemes està en l’empatia. Des que existeixen les xarxes socials vivim en la confrontació total. Estem governats per llunàtics i narcisistes, sense importar el signe o el color. Han desaparegut les idees i la possibilitat de parlar.
— ¿Ha tingut la possibilitat de parlar amb la seva mare biològica?
— No. Hauria sigut un altre forat per omplir. No he sigut capaç d’oblidar... És el meu gran defecte. Crec que el secret de madurar és fer les paus amb un mateix.