La cara B del cop
Han passat 14.600 dies des del ‘tejerazo’ –dimarts se’n compleix el 40è aniversari– i l’historiador Roberto Muñoz Bolaños, que des del 1995 estudia aquell curtcircuit de la Transició i té una còpia del sumari secret del judici als colpistes, mostra la rebotiga de l’assalt.
Quaranta anys després, la majoria de ciutadans que van hiperventilar davant la Telefunken al veure el tinent coronel Antonio Tejero i els seus 200 guàrdies civils entrar per força al Congrés dels Diputats continuen creient en la versió oficial dels fets: van ser un grapat de militars encoratjats per l'extrema dreta i prou. Roberto Muñoz Bolaños, expert en història militar de l'Espanya del segle XX, professor de les universitats Francisco de Vitoria i Camilo José Cela, té una còpia del sumari encara no desclassificat del judici als colpistes –l'hi va entregar l'advocat de Tejero, Ángel López Montero– i en destapa la cara B en el llibre El
23-F y los otros golpes de Estado de la Transición (Espasa). A continuació, l'historiador fa de cicerone per la cuina de l'assalt.
¿L’‘STORYTELLING’ OFICIAL ÉS UNA RECREACIÓ MOLT LLIURE?
Muñoz Bolaños no titubeja: «Sí». A partir del 24-F, explica, un sector de la premsa es va afanyar a teixir un relat per a la posterioritat amb dues vistoses llanes: 1/ l'origen ideològic del cop calia buscar-lo en sectors de l'extrema dreta civil, i 2/ cap institució important de l'Estat –incloent-hi els partits polítics i la Corona– havia tingut res a veure amb tot allò. «L’objectiu era salvaguardar les elits i el Rei», assegura. I l'opinió pública –més càndida als 80– ho va comprar perquè els assenyalats «eren un conjunt de personatges molt antipàtics».
Tot i així, l'historiador es pregunta en veu alta: «¿Com es va poder
creure que algú com Juan García Carrés [condemnat a dos anys de presó per conspiració per a la rebel·lió militar], que havia presidit un sindicat
que incloïa els serenos [vigilants nocturns que obrien les portes als veïns] durant el franquisme, o que José Antonio Girón, que tenia 70 anys i no hi pintava res, estiguessin darrere del cop?». Fos com fos, entre els
blanquejadors del relat, prossegueix, «hi van destacar periodistes com ara Ricardo Cid Cañaveral, Fernando Jáuregui i Pilar Urbano», que 32 anys després acabaria assenyalant Joan Carles I com l'«elefant blanc» de l'operació colpista en el llibre La gran desmemoria: lo que Suárez olvidó y el Rey prefiere no recordar.
LA CORRECCIÓ
Sumari en mà, afirma Muñoz Bolaños que un nombrós sector de l'elit conservadora, partidària d'un «sistema democràtic limitat», va veure amb estupor com l'inicialment «obedient» Adolfo Suárez legalitzava el PCE, no llançava sosa càustica a la cosa autonòmica – ETA estava molt activa– i plantejava un Estat social i democràtic. En resum: amenaçava els seus privilegis. Volien mantenir el sistema impositiu franquista, deixar de tocar els nassos amb els drets laborals i controlar «no només el procés de presa de decisions econòmiques, sinó també polítiques».
Així, des de la primavera del 1977, empresaris, banquers i algun nostàlgic de l'ancien régime van acudir com papallones a la llum als dinars i sopars «organitzats pel periodista Luis María Ansón», president de l'agència Efe i confés partidari d'«un franquisme sense Franco». Seguien el consell de Henry Kissinger (que tenia la seva pròpia agenda al tauler europeu): que hi hagués eleccions –amb una esquerra descafeïnada– i ja entrarien a la Comunitat Europea i després a l'OTAN. «A Europa la democràcia parlamentària no funciona bé i cal posar-hi remei –els va dir el falcó