El country (també) és negre

Amb el músic Morgan Wallen torna a posar el focus sobre el racisme en la indústria country. Una nova generació d’artistes i expertes alça la veu i vindica l’artèria negra del gènere.

Un incident

L’estrella del country Morgan Wallen, de 27 anys, no és aliè a les controvèrsies. Al maig va ser arrestat borratxo. I a l'octubre va perdre una invitació per actuar a Saturday Night Live després de ser gravat en plena pandèmia sense mascareta en un bar amb estudiants, tot i que després de profuses disculpes va aparèixer al desembre en el programa, on va protagonitzar un esquetx satíric sobre l'ocorregut. Ara torna a estar sumit en un acte de contrició, tot i que aquesta vegada les coses són més complicades: el seu últim «error» toca el racisme, pecat capital no només dels EUA sinó de la indústria del country i de Nashville, el seu centre únic i neuràlgic.

Les coses, tot i que diferents i marcades per la renovada consciència sobre la injustícia racial, també són com sempre: perdó i compte nou. Però una nova generació d'artistes i expertes, dones en una indústria on el domini no és només racial sinó de gènere, està decidida que no ho siguin.

Wallen va ser gravat a principis de mes, també borratxo, utilitzant la paraula nigger. La denúncia va ser immediata. I va arribar de veus negres del country com Mickey Guyton, la periodista especialitzada Andrea Williams o l'artista Rissi Palmer. S'hi van sumar també figures blanques com Cam o Maren Morris, aliades en els esforços per sacsejar la indústria per la seva falta de diversitat.

Va arribar també una cascada de conseqüències per a Wallen, malgrat una altra ronda de disculpes fins i tot més profusa que les anteriors: algunes de les ràdios més importants del gènere el van treure de les seves rotacions, i les plataformes més grans, de les seves llistes; el canal Country Music Television va retirar els seus vídeos, l'Acadèmia de Música Country el va desqualificar per als seus pròxims premis i el seu segell discogràfic, Loud Records, va anunciar la «suspensió» indefinida del seu contracte.

Malgrat la tempesta, el segon disc de Wallen, Dangerous, segueix per cinquena setmana a dalt de tot de la llista Billboard 200. Els seus streams tenen números semblants als d'abans de la controvèrsia, i també ha sorgit un moviment de recolzament que demana «comprensió» i «perdó», i veu en les crítiques un altre episodi de suposada cancel·lació.

Un reflex esgarrifós d'un país on la divisió política s'ha magnificat i on, després de la derrota de Trump i l'assalt al

Capitoli, els conservadors criden ara a la unitat i a guarir ferides. «El country necessita homes blancs redimits més del que vol que artistes negres tinguin èxit. Aquest cicle de perdó serveix com a equivalent d’absoldre una vegada i una altra l’establishment del gènere», ha escrit Elamin Abdelmahmoud a Buzzfeed.

«La indústria es resisteix realment a canviar de veritat i és una cosa frustrant», lamenta en una entrevista telefònica Amanda Marie Martinez, doctoranda en Història a la Universitat de Califòrnia i autora d'una dissertació centrada en com la indústria del country ha menyspreat històricament les arrels multiracials i multiètniques del gènere, els artistes i oients de color, i com es va entregar a les polítiques del conservadorisme blanc. «És bo que l’incident (de Morgan) hagi fet que la gent presti atenció, però realment la indústria està passant per alt el racisme més encobert que es veu en el dia a dia de Nashville».

El mite del country com un gènere de blancs i per a blancs perdura, malgrat ser just això, un mite desenvolupat com a estratègia de màrqueting des que als anys 20 Ralph Peer es va inventar l'escissió entre «música hillbilly» i «discos de raça» per vendre segons els públics. Però com recorda en una altra entrevista Pamela Foster, autora de My country i My country, too –llibres que recullen l'impacte de la diàspora africana en el gènere i la història dels negres en aquest–, la realitat és una altra. «A la Biblioteca del Congrés i a tots els textos sobre la vida a les plantacions, la música de banjo [instrument d'arrels africanes], la música de violí, eren allà al nucli».

Peer, no obstant, va crear amb aquestes etiquetes una frontera que no existia ni entre músics ni en el públic. I el miratge es va fer la realitat global. Tot i que, com recorda Palmer, moltes famílies afroamericanes han mantingut la tradició i l’acullen i l’estimen, el «misteri» és que «tanta gent que hauria de saber més per la seva pròpia herència compri la imatge que ve dels mitjans».

Són comptats els artistes de minories a qui la indústria ha fet espai no només als seus temples (només el recentment mort Charley Pride i l'armonicista DeFord Bailey són, per exemple, al seu Hall of Fame), sinó també als seus despatxos.

Es tracta d'un sector que, com explica Martinez, «no ven música, sinó una idea, un estil de vida». Especialment des dels anys de la Nova Dreta de Reagan, el so country representa el conservadorisme blanc de mitjana edat que sosté conceptes tradicionals sobre la família, la vida domèstica i l'heteronormatiu.

«La forma en què el tema racial funciona a Nashville no és totalment conscient», apunta també l'experta. «No es deixa de firmar un contracte amb un artista perquè s’odiï els negres, és una cosa més profunda, sistèmica: pensen que els seus oients només són conservadors blancs. Desconeixen com reempaquetar la música country per a gent que no és blanca, tot i que saben que aquests artistes i aquests oients són allà, però no tenen cap incentiu perquè fins ara el negoci ha anat bé».

Aquesta «estretor» de mires els ha fet oblidar, a diferència d'altres gèneres, els joves. Però allà són, fent country, renovant-lo (com han fet Lil Nas X o el raper Breland) i, també, escoltant-lo, com recorda l'èxit de Wallen no només a la ràdio, el mitjà tradicional del country, sinó a les plataformes.

Hi ha una onada imparable disposada a fer caure barreres. Estudioses com Martinez miren al futur amb esperança, «no per la indústria, sinó perquè arribi a crear-se alguna cosa fora seu, una cosa nova, una nova comunitat». Els artistes i sobretot les artistes negres ho estan fent. Tempestes a part, gent com Palmer aprecia i molt» aquests «moments de reflexió que són allà per als qui poden beneficiar-se’n».

H