Procés: fase 4
Els tres principals partits independentistes, cadascun al seu ritme, han anat espolsant-se el mandat de l’1-O. ERC podria liderar un Govern decantat cap a l’esquerra i amb Junqueras més temps al carrer que empresonat.
Segons el diccionari, un procés és un «conjunt de fases successives d’un fenomen o operació». Les eleccions de diumenge passat van suposar un tall net respecte a una etapa anterior del procès presidida per l’1-O i els seus efectes, des de la investidura de Quim Torra fins a la seva inhabilitació. Les reverberacions del referèndum no autoritzat i de la DUI es van fer sentir durant tota la legislatura, però, ara, els tres principals partits independentistes, cadascun al seu ritme, han anat acomodant un nou discurs que ja no penja de l’1-O ni, a la pràctica, d’aquell suposat mandat democràtic que se’n va derivar. Un 1-O que ha ingressat, això sí, amb honors al panteó independentista dels dies a recordar, venerar i celebrar. Però que ja genera un mandat.
Respecte a les tres fases anteriors, la principal novetat de l’etapa que ara s’obre és la possibilitat que el procés estigui liderat per ERC. En els períodes entre la manifestació de l’11-S del 2012 i el 9-N (2014); entre aquesta consulta popular i l’1-O i, des dels fets d’octubre fins al 14-F, el mànec ha estat sempre en mans de l’espai convergent. Si finalment es tanca un pacte de Govern, serà el partit que primer va caure del cavall de l’1-O, quan va preferir no immolar més membres del partit per una investidura de Carles Puigdemont el que mani. Després de les eleccions del 2012 es va formar un Govern monocolor de CiU (50 diputats) amb suport extern d’ERC (21 escons).
També hi haurà canvis en els lideratges. Si entre el 2017 i el 14-F s’ha viscut sota el protagonisme de Carles Puigdemont i l’ostracisme carcerari d’Oriol Junqueras, és més que probable que, ara, el president d’ERC estigui molt més temps al carrer que reclòs. Mentre els focus sobre Waterloo, sense un president «vicari», com es va autodefinir Quim Torra a la seva presa de possessió, poden baixar d’intensitat.
El mandat que no mana
Tota etapa es caracteritza per tenir una fita. La de la quarta fase la va apuntar Pere Aragonès divendres: «Aquesta serà la legislatura de preparació d’un nou referèndum. Els catalans no poden esperar eternament». I és que, per primera vegada des del 2012, l’independentisme va superar el 50% dels vots.
A diferència d’ERC, que s’empara en els fets per recordar que l’1-O no va ser suficient per a la independència, ni tan sols per a un mínim reconeixement internacional, per Junts per Catalunya, el referèndum de l’1-O continua sent un «mandat vinculant» sobre el paper. Així ho recull el seu programa electoral. I així plantegen que, ja que s’ha superat el 50% de vots independentistes, es procedeixi a activar la declaració d’independència. Això malgrat que destacats dirigents independentistes han admès –per exemple, al judici del procés– que la implementació d’aquest referèndum mai es va fer seriosament. I que l’única intenció era forçar una negociació.
A més, Junts també accepta negociar amb el Govern l’exercici del dret d’autodeterminació. Si aquest exercici ja s’ha produït, ¿per què repetir-lo? Aquesta pregunta ha anat obtenint diferents respostes per part dels presidents Carles Puigdemont i Quim Torra. En la major part dels casos l’explicació és que si bé l’1-O és vinculant, l’independentisme estaria disposat a tornar a jugar la partida del referèndum si s’aconsegueix pactar-lo amb l’Estat. Piruetes dialèctiques al marge, la recerca d’un nou referèndum implica, de facto, que l’1-O manca d’una presència suficient.
Junts afirma que en cap moment ha renunciat a la via dialogada i creu que de cara a un acord amb ERC aquest és el mínim comú denominador, però voldrà probablement afegir un termini a aquesta via negociada, després del qual s’hauria d’emprendre la via de la unilateralitat.
Afecció disminuïda
La CUP ha disminuït la seva afecció a l’1-O. El mantenen com a emblema de «desobediència civil i institucional» i acusen JxCat i ERC d’haver «malbaratat» el llegat al no haver sostingut la DUI. El seu nou full de ruta aposta, precisament, per un altre referèndum i descarta inventives màgiques de les files postconvergents, a qui pregunta com aguantaran una altra desconnexió sense haver preparat estructures d’Estat. Ergo com evitaran recular al 2017.
Els anticapitalistes es fixen com a objectiu que hi hagi una nova consulta abans que s’esgoti la legislatura –és a dir, abans del 2025-, sigui pactada o no amb l’Estat, amb la mirada posada en la comunitat internacional. Per acaparar atenció, aquest referèndum, opinen els cupers, ha d’anar acompanyat d’una situació de «conflicte» amb mobilitzacions que derivin «en un escenari de negociació obligatòria» perquè el seu mandat sigui «indiscutible».