Com afrontar l’adolescència dels teus fills
Mòbil, tint als cabells, exigir paga i coquetejar amb els porros. A partir dels 11 anys, nens i nenes volen experimentar i fer-se grans. No és la guerra, però gairebé.
La Luna vol pintar-se de verd tropical un floc dels cabells. La María insisteix que necessita rebre una paga setmanal. Els pares de l’Adrià sospiten que el seu fill està coquetejant amb els porros. El Leo comença a a sortir amb els seus amics i detesta que la seva mare li activi el geolocalitzador del mòbil. La Luna, la María, l’Adrià i el Leo són preadolescents i adolescents de manual. Fa uns anys eren tendres nens grans que només volien estar amb els seus pares, a qui consideraven semideus. Avui els provoquen urticària. ¿Aquestes famílies tenen un problema greu? No. Almenys, de moment. A falta de receptes màgiques, la clau és armar-se de paciència i mai abandonar-los.
La preadolescència (d’11 a 14 anys) i l’adolescència (a partir dels 14 fins no se sap gaire bé quan) és una etapa d’autoafirmació. «El teu fill no t’està rebutjant. Simplement, està assajant com convertir-se en adult. Se sent gran i el natural és allunyar-se dels pares. No és un rebuig. Ni un duel. L’adolescent
es prepara per a una guerra que, en realitat, no vol tenir». Ho afirma Alejandro Rodrigo, orientador familiar amb 15 anys d’experiència als jutjats tractant amb xavals violents a casa.
Un nen que comença a ser gran i empeny els seus pares perquè ja no els vol tan a prop. Un xaval que creua un penya-segat sobre els cossos del seu pare i la seva mare. Una mare i una nena unides per una corda que es trenca... Són les precioses il·lustracions amb què l’artista francesa Marion Fayolle defineix la maternitat al seu nou llibre, Los pequeños (Nórdica Cómic). El volum comença amb un nounat enganxat al pit de la seva mare. Però el petit creix i es converteix en un globus d’heli que vol volar malgrat que els seus pares l’estiren. ¿Existeix una manera més precisa de definir la preadolescència?
«L’adolescent no té por de res. Ni tan sols de la mort. Però hi ha dues coses que el turmenten: la possibilitat de ser rebutjat pels seus iguals i no sentir-se important de cara als seus pares», afirma Rodrigo, autor de Cómo prevenir conflictos con adolescentes (Plataforma Actual). L’expert recorda que la paternitat és un treball que dura tota la vida i anima els progenitors a passar temps amb els seus fills. No es tracta d’un nombre d’hores concretes ni del famós temps de qualitat. Es tracta de si realment al pare i a la mare els ve de gust estar amb el seu fill. «Tot adolescent capta aquesta subtil diferència», puntualitza.
Controlar la situació a casa i apostar per la convivència sana i feliç amb l’objectiu d’evitar frustracions (i, fins i tot, episodis d’agressivitat) és infinitament més fàcil quan els progenitors han aconseguit convertir-se en referents per als seus fills.
No activis el geolocalitzador
Cortesia de la pandèmia, el geolocalitzador del mòbil s’ha convertit en un hit de pares i mares de preadolescents, que necessiten saber que els seus fills són on diuen que estan. ¿És bona idea? «Hauríem d’entendre la diferència entre risc i perill. Si el teu fill té 13 anys i va sol pel carrer, evidentment, hi ha un risc. Però ha d’aprendre a superar-lo. I tu també, així que has de donar-li aquesta autonomia i deixar-lo sol. Si li actives el geolocalitzador l’estàs sobreprotegint i hipercontrolant, una cosa que va en contra del desenvolupament de la seva autonomia. Ara bé, si el teu fill no està en risc sinó en perill, ni geolocalitzador ni res. Llavors agafes i te’n vas a buscar-lo perquè no el pots desprotegir».
Els càstigs són un altre bàsic del kit familiar. ¿Serveixen per a alguna cosa? No, tret que vulguis que el teu fill et tingui por o ràbia. «Els càstigs són multes», recorda el divulgador, que posa un exemple amb adults: «Tu saps que has de conduir en autopista, com a màxim, a 120 km/h. Si vas a més velocitat i redueixes només quan detectes radars no saps conduir bé sinó que, simplement, evites multes». La pedagogia actual convida a canviar càstigs per conseqüències. «Els càstigs converteixen el teu fill en un ésser que es dedica a actuar perquè no l’enxampin. Les conseqüències –quan li adverteixes amb serenitat què passarà si traspassa el límit que tu has imposat– impliquen espavilar-se per la vida assumint i entenent les normes bàsiques de convivència».
Paga setmanal
La paga setmanal també preocupa moltes llars. ¿Quan començar a donar-la? I, sobretot, ¿quant? Els nens que tenen les seves necessitats cobertes no necessiten diners, però molts comencen a demanar-los. Perquè els euros no es converteixin en un enemic, Rodrigo sempre recomana anar a la baixa i apostar per altres models d’oci que no impliquin una despesa econòmica. També és positiu fomentar la cultura financera i parlar obertament sobre l’economia familiar.
«El teu fill no t’està rebutjant. Simplement, assaja com convertir-se en adult» «Si sospites que fuma porros, segur que ho fa. Has de tenir tolerància zero amb les drogues»
Només hem de donar una volta per escoles i instituts per comprovar que els flocs de colors són tendència. Ni el color –per més estrident que sigui– ni la mida són importants. Però, ¿què t’està dient la teva filla amb aquesta decisió? «No et quedis en el floc i ves més enllà, l’arrel. Potser la teva filla t’està cridant l’atenció perquè necessita més autonomia. O potser no està ben integrada a classe i amb aquest gest pretén estar-ho».
Porros: tolerància zero
Hi ha un aspecte en el qual Rodrigo insta a tenir tolerància zero: les drogues, un veritable problema que pot carregar-se de cop 12 anys previs de relació preciosa a casa. «Si sospites que el teu fill fuma porros, és molt probable que sigui així. S’ha de saber diferenciar entre ús, abús i dependència, però la millor manera de prevenir disgustos i contratemps és la tolerància zero». L’especialista exhorta els pares que pensin quant alcohol prenen ells qualsevol diumenge al matí mentre els seus fills petits juguen al costat. Predicar amb l’exemple és un salconduit.