‘Allen v. Farrow’ El testimoni de Dylan contra el pare Woody
Una docusèrie d’HBO investiga en profunditat l’acusació d’abús sexual que va imposar contra el director d’‘Annie Hall’ la seva filla adoptiva. A partir d’aquest cas, la producció explora els abusos intrafamiliars.
L’equip format pel director Kirby Dick i la productora, de vegades directora, Amy Ziering està explorant qüestions d’abús sexual des de principis de la dècada passada. A aquest duo devem documentals com el nominat a l’Oscar La guerra invisible (2012), sobre les víctimes de violacions dins de les Forces Armades dels Estats Units, The hunting ground
(2015), sobre les violacions als campus universitaris dels Estats Units, i Contra el silencio (On the
record) (2020), sobre les denúncies d’abús sexual i assetjament contra el magnat del hip-hop Russell Simmons.
Des d’una certa distància, l’objecte d’estudi d’Allen v. Farrow podria semblar més limitat: la docusèrie que HBO estrenarà aquest dilluns aborda l’acusació d’abús sexual de Dylan Farrow contra el seu pare adoptiu, Woody Allen. Però mentre començava a investigar, el tàndem de cineastes va descobrir que aquesta història particular podia servir-los per parlar de patrons generals, d’un tema, l’abús sexual intrafamiliar, que molts supervivents els havien demanat que toquessin algun dia.
La protagonista d’Allen v. Farrow és una presumpta víctima d’abusos sexuals, Dylan Farrow, amb ànim de parlar alt i clar. També parla la seva mare, Mia Farrow, una mica a desgrat. El director de Manhattan no va contestar a les peticions d’entrevistes. Escoltem la seva versió dels fets, però només a partir de fragments de la versió en audiollibre d’A propòsit de no res.
L’any del descobriment
En els primers episodis es recorda la trajectòria artística de Woody Allen i Mia Farrow i de com es van creuar en tretze pel·lícules durant els dotze anys que van ser parella. Dins i fora de la indústria, la seva unió semblava envejable. Tot i que Mia ja tenia set fills quan es van conèixer, van acabar adoptant una nena i un nen, Dylan i Moses, i van tenir un altre fill, Satchel, que es va canviar el nom a Ronan després de la separació dels seus pares.
Qualsevol indici d’harmonia familiar va esclatar el mes de gener de 1992, quan Farrow va descobrir a l’apartament d’Allen unes fotos de Soon-Yi nua, una altra de les seves filles adoptives, en aquell moment universitària de primer any. L’estiu d’aquell mateix any, Dylan (que tenia 7 anys) va assegurar que el seu pare havia abusat sexualment d’ella.
Allen es va referir a aquesta acusació com una mentida ideada per Mia per venjar-se d’ell per la seva relació amb Soon-Yi. Després d’investigacions a Connecticut i Nova York no va ser acusat de cap crim, però el treball de Dick i Ziering (acompanyats per la productora Amy Herdy) posa en entredit l’anàlisi pericial realitzada per la clínica YaleNew Haven. Segons la tesi del documental, hi hauria hagut un gran intent d’encobriment: «Gent amb poder va ser capaç d’eliminar el cas», diu Gloria Steinem a la sèrie.
Durant molt temps, ni Dylan ni la seva mare, Mia, ni els seus germans van parlar de tot allò. Però les seqüeles de l’escàndol es van fer notar en les seves vides. Mentrestant, Allen va continuar enllaçant projecte rere projecte i rebent nominacions als Oscars. Més difícil ho ha tingut des del 2014, l’any en què Ronan Farrow, reporter estrella del #Me
Segons la tesi
de Dick i Ziering, hi va haver un gran intent d’encobriment
Too, va contraatacar contra el tribut dels Globus d’Or al seu pare amb un tuit acusatori i, poc després, Dylan va publicar una carta oberta al New York Times sobre els presumptes abusos.
Societat i jurats
Al documental, escoltem Dylan llegir aquesta carta en veu en off. Però també l’escoltem explicar la història a la seva mare en un vídeo rodat poc després de les acusacions: és la primera vegada que aquest vídeo –la prova definitiva de l’autenticitat o la falsedat dels abusos, segons a qui es pregunti– surt a la llum pública.
Allen v. Farrow és, més enllà d’un drama amb noms propis, una immersió en tot el que envolta les acusacions d’abús sexual dins de la família: es recorda l’estranya facilitat de la societat i els jurats per creure en la histèria d’una dona abans que en els abusos d’un home, o l’excessiu homenatge cap al concepte de la síndrome d’alienació parental, esgrimida en molts casos en els quals s’acaba donant la raó al pare abusador.
De la mà de crítics de cine, periodistes culturals i escriptors, Dick i Ziering exploren igualment la nostra dificultat per reconèixer els possibles crims de gent a qui admirem i a qui devem, potser, una part de la nostra identitat. S’ha de veure si Allen v. Farrow aconsegueix fer trontollar algunes seguretats o si és un cas que molts admiradors del director ni tan sols es plantejaran.