«Vaig plorar al saber de més gent com jo»
«Jo vaig plorar al veure que hi havia més gent com jo. Vaig descobrir el Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents de la Covid-19 al maig a través de la premsa, llavors érem 20», explica Sílvia Puigdemasa, barcelonina de 46 anys. «Tenim la il·lusió que es descobreixi què ens passa, però de moment ningú sap ni quan tornarem a treballar, ni quan farem vida normal».
Puigdemasa es va contagiar el 20 de març i va donar positiu pel virus fins a 93 dies després. Per fi una PCR a la Vall d’Hebron li va confirmar que ja no era contagiosa. Mai va deixar de notar símptomes, tot i que van anar canviant. Al principi, molta mucositat i tos, pèrdua de l’olfacte i del gust. «Però després en van aparèixer d’altres, com el dolor toràcic o al pit. Aquests també se’n van anar i en van aparèixer d’altres, com els articulars. El que no se’n va des de fa un any és el dolor toràcic, la dificultat per parlar i la fatiga. Però això és una muntanya russa. Aquest matí no podia amb la meva vida i ara me n’he anat a caminar. L’altre dia me’n vaig haver d’anar a dormir a les 10.30 del matí», relata Puigdemasa, que afegeix que aquests símptomes van molt acompanyats amb el temps meteorològic. A ella li falla també la memòria i té una «boira» mental. Com a molts malalts, al principi la doctora li deia que això seu era ansietat.
Però era la síndrome de la Covid persistent. Ara Puigdemasa està en dos estudis de Can Ruti –un dels quals està a càrrec del doctor Bonaventura Clotet– per estudiar aquesta síndrome i també fa rehabilitació a l’Institut Guttmann. Però mentrestant, la vida passa i res és aliè a la seva malaltia. «Era agent de viatges i m’han fet fora perquè continuo de baixa, després de 10 anys donant-ho tot», diu. En el col·lectiu d’afectats per la Covid persistent l’assessoren.
«Estem abandonats»
«I hem aconseguit que el Ministeri de Sanitat ens reconegui com a malalts». Tot i així, es queixa que els metges no li diuen «res». «Ningú es mulla. Ens sentim abandonats. Això també és una lluita sociològica. A mi pel carrer em diuen ‘¿però encara estàs així?’ o ‘has de veure la vida d’un altre color’».
I podria ser pitjor. Ella, almenys, pot posar-se dempeus. «Em consta que hi ha molta gent que continua al llit. Això és una incertesa».