«Visc tancada en un cos matusser»
Conxita Corredera, de 60 anys, es va contagiar el 16 de març. Tot i que la majoria dels que desenvolupen Covid persistent passen la infecció de manera lleu i no han d’ingressar a l’hospital, Corredera va entrar a Sant Pau 13 dies després, va passar dues setmanes malalta a casa pràcticament sense menjar. Va continuar sent positiva en PCR fins al 18 de juny. Al juliol ella mateixa es va pagar de la seva butxaca una PCR privada i va donar per fi negatiu. I, com que els símptomes persistien, va ser derivada a una unitat de patologia post-Covid de Sant Pau.
«Els símptomes que més vaig patir eren fatiga i taquicàrdies. He passat conjuntivitis, rinitis... Això ho vaig superar. Però un any després encara tinc aquests símptomes: fatiga crònica –física i mental–, boira mental, manca de concentració... De vegades em falten les paraules. Jo treballo en una multinacional i parlo anglès, però ara em costa seguirlo. No soc la d’abans. I tinc taquicàrdies al mínim esforç», explica aquesta barcelonina. Corredera assegura estar «tancada en un cos matusser».
Li van fer proves d’esforç i el resultat sempre era el mateix: «No em donaven cap diagnòstic sobre què era això». Un any després, aquesta dona continua sense tenir una prescripció de res i els metges continuen fent-li proves. Però creu que la cosa ha canviat en els últims mesos. «Al principi ens deien que era depressió o ansietat pel viscut, però ara són més conscients que no saben el que ens passa».
«Sortir d’aquesta gàbia»
Corredera està de baixa i aquests dies té visita mèdica per veure si li donen l’alta. «No estic gens preparada per exercir la funció d’abans. Al migdia les piles que tinc ja se m’han acabat», explica. De fet, l’extrema fatiga és el símptoma més freqüent d’aquests pacients. Entrar en contacte amb el Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents de la Covid-19 l’ha ajudat per rebre la informació que va sortint sobre això. Perquè, de moment, tot és molt confús. «Jo el que vull és ficar-me en aquests estudis o assajos que hi ha. Vull sortir d’aquesta gàbia». Corredera viu amb la seva filla i la seva família, diu, està bé, tot i que «una mica cansada» de sentir-la. El pitjor per a ella és arrossegar «tot això» durant ja tants mesos i veure que no millora.n