El desacord de dos capitalismes
El cas de Naturgy hauria d’estimular Espanya a definir una veritable política industrial
L’opa del fons australià IFM sobre el 22,7% del capital de Naturgy ha sacsejat la companyia i ha despertat de l’ensopiment un empresariat espanyol que va perdent presència en el context global. Atès que l’energètica pertany a un sector estratègic, l’Estat disposa de capacitat de veto, per la qual cosa també s’han remogut les aigües polítiques, especialment en el si del mateix Govern.
Naturgy està controlada per tres grans inversors, Criteria, propietat de Fundació La Caixa, amb prop d’un 25%, i dos fons, CVC i GIP, amb un 20% cada un. L’entrada d’IFM, podent substituir Criteria com a primer accionista, genera una doble inquietud. D’una banda, per la pèrdua de control nacional sobre una companyia estratègica i, de l’altra, pel menor compromís a llarg termini dels seus accionistes, ja que els fons tendeixen a ser volàtils i a prioritzar el màxim rendiment a curt termini. Una peculiaritat del capitalisme dels nostres dies.
La mateixa trajectòria de Catalana de Gas, constituïda el 1843, transformada en Gas Natural fa 30 anys, i actuant com a Naturgy des del 2017, il·lustra de manera paradigmàtica el trànsit del capitalisme d’arrel industrial al de tall financer. Així, veiem com, en aquest món globalitzat, les corporacions adquireixen una dimensió extraordinària, suportada en grans inversors financers que entren i surten de l’accionariat, a la recerca de la plusvàlua més gran com més aviat millor. Per això preocupa que Criteria, que aporta estabilitat, deixi de liderar l’energètica.
Aquesta dinàmica global situa els governs en una posició molt complexa, la de conjugar les regles d’una economia oberta, en què els capitals circulen amb total llibertat, amb la seva comesa per preservar la indústria nacional. Un equilibri complex i subtil ja que, alhora que es requereix inversió exterior, resulta fonamental no perdre els grans centres de decisió empresarial. I en aquest joc, Espanya manca de tradició i destresa.
Al llarg de la nostra història, hem sigut incapaços d’articular una política industrial moderna, lluny de les tradicionals mesures proteccionistes. Al ser dels últims a incorporar-nos a les regles del lliure mercat, amb el nostre ingrés a la Comunitat Econòmica Europea el 1986, vam voler mostrar-nos «més papistes que el Papa» portant al límit l’obertura de la nostra economia. Una actitud pròpia del convers, que no s’ha donat en països com França, Alemanya o Itàlia que, malgrat la seva tradició liberal més gran, preserven millor la seva indústria nacional.
Veurem què passa, ja que la decisió depèn del Govern espanyol i, també, de les veus procedents de Brussel·les. El cas de Naturgy, a la qual necessitem en el nostre trist panorama empresarial, hauria d’estimular Espanya a definir una veritable política industrial, i la Unió Europea a establir les regles de joc d’un capitalisme obert i sostenible, que no pot acceptar com el més natural que tot acabi en mans de fons d’inversió curtterministes, que és al que anem.
Hem sigut incapaços d’articular una política industrial moderna, lluny de les mesures proteccionistes