La batalla de Biden

Amb permís de l’escalfament global, una lluita en la qual el president Joe Biden ha compromès els seus millors efectius incloent recursos humans i econòmics per a un pla global de llarg recorregut i accions immediates; amb permís també de la pandèmia i la bateria de mesures i inversions que han revertit l’estat d’abandonament de l’anterior presidència que va condemnar la primera potència mundial a ocupar també el primer lloc en els rànquings negatius de contagis per Covid-19; sense gairebé respir Biden ha d’afrontar ara la crisi amb l’Iran.

Seria injust endossar a Donald Trump el conflicte amb l’Iran. Des de la caiguda del Xa i la revolució islàmica, a finals dels setanta, no hi ha hagut president americà que deixés de notar l’ombra amenaçadora del règim dels aiatol·làs. Biden no és una excepció i menys encara enmig del llegat del seu antecessor, carregat d’intransigència i arrogància com a estratègia, però que lluny d’haver impedit la cursa nuclear persa, només ha afavorit un avenç preocupant. També aquí s’ha produït un canvi de criteri i una voluntat de recuperar el camí perdut, el pacte que va arribar a Barack Obama juntament amb la Unió Europea, del qual Trump es va desmarcar sense oferir alternatives.

Malgrat les seves reiterades negatives a reconèixer que continuen avançant, la capacitat de l’Iran de produir armament nuclear és una amenaça real per al món. No és cap secret que l’Iran i Israel, les dues potències que es disputen el poder regional, guarden precisament en secret el seu arsenal armamentísic. El desplegament diplomàtic ha començat i tots reclamen que sigui l’altre qui faci primer pas cap a la treva. Però la batalla no serà fàcil, ni curta. A Israel hi ha eleccions nacionals al març, a l’Iran al mes de juny, i els falcons dels dos països faran tot el possible per enterrar l’acord. En els dos casos és el principal actiu dels ultraconservadors per mantenir el poder. Només un acord de pau podria demostrar fins a quin punt es pot viure millor sense ells.