La ‘llei trans’ i els debats inconclusos
Qualsevol proposta legislativa que pretengui ampliar els drets de les persones ha de ser entesa com una proposta progressista que busca recollir i regular necessitats socials existents
Està a punt de ser aprovada l’anomenada llei trans que permetrà, a les persones que així ho decideixin, canviar de gènere (i de sexe) sense necessitat de procediments o informes mèdics que decideixin per elles. Em proposo aquí la difícil tasca d’intentar transmetre on radica el debat que ha generat aquesta proposta i la complexitat de l’anàlisi. És fonamental prendre consciència que podem estar davant d’una falsa disjuntiva on el patriarcat confronta una part del col·lectiu trans amb una part del feminisme. Sovint les posicions binàries responen a una simplificació de la realitat que genera, sobretot, divisió i no contribueix a assolir acords o punts de vista compartits.
Abans de res, situar que qualsevol proposta legislativa que pretengui ampliar els drets de les persones ha de ser entesa com una proposta progressista que s’orienta a recollir i regular necessitats socials existents que afecten persones concretes. Per tant, tot i presentar matisos i sent imperfecta és una iniciativa que permet un marc de reconeixement social d’una realitat.
Com a dona feminista considero que cal incidir i treballar per eradicar el sistema (patriarcal) que genera desigualtats de gènere que afecten, principalment les dones, però també totes aquelles persones que viuen en una identitat de gènere no normativa. Per tant, no puc més que respectar el dret de cada persona a identificarse amb el gènere que vulgui de forma lliure i les lleis han de facilitar aquesta llibertat. No té gaire sentit sostenir la idea que hagi de ser un comitè mèdic–com passa actualment– qui defineixi qui som i si aquesta elecció és fruit d’una patologia a la qual anomenem disfòria de gènere.
Però no és tan senzill. De la mateixa manera que el moviment feminista està dividit al voltant d’aquesta qüestió també ho està l’activisme trans. Apel·lar a una identitat de gènere com una qüestió immutable que neix amb nosaltres o que hem d’aconseguir (en aquest cas si naixem per exemple com a home canviar els nostres cossos i les nostres vides per ser dones) fa referència a una essència en el fet de ser homes o dones que presenta, com a mínim, dos problemes: d’una banda invisibilitza el fet que el gènere és una construcció social que genera desigualtat i d’altra banda perpetua el binarisme (home / dona) del qual pretenem sortir. Des d’aquesta perspectiva, per exemple, la qüestió de quina ha de ser la possibilitat de decidir sobre el seu gènere (i més enllà, sobre el seu canvi de sexe) en la població adolescent es torna crucial. Si pensem a trencar amb estructures binàries que ens encotillen i ens fereixen no hauríem de preguntar-nos ¿d’on sorgeix aquesta necessitat tan urgent de determinar la identitat de gènere a tan primerenca edat (sigui cis o trans)? ¿No ens parla d’una societat que no permet simplement ser?
No crec ser més dona per haver nascut amb caràcters sexuals femenins que una altra dona que se senti dona a partir d’algun moment de la seva vida. Tampoc em sento «esborrada» com a dona perquè les persones trans tinguin reconeguts els seus drets. Sí crec que caldrà debatre sobre que significa «sentir-se o ser dona». No comparteixo aquesta essència de ser dona. Crec que hi haurà tantes formes diferents de sentir-se dona com dones hi ha al món. No obstant això, el que si tenim en comú totes (les que naixem dones o les que decideixen ser-ho) és l’opressió i la desigualtat pel fet de ser «llegides» com a dones en la societat. Aquí és on rau la clau de l’enfocament feminista. L’autodeterminació de gènere (com proposa la llei) ha de ser un dret, però no ha de invisibilitzar, en cap cas, la desigualtat estructural que es produeix davant de totes les persones i conceptes simbòlics associats a la feminitat respecte de la masculinitat hegemònica. És en aquest punt on alguns sectors del feminisme mostren les seves reticències a la nova llei.
Si somio amb una utopia lliure d’opressions i de desigualtats de gènere m’agradaria habitar un món on les persones (totes) ens sentíssim a gust amb els nostres cossos i, des d’aquí, decidíssim lliurement com serà el nostre recorregut vital independentment dels nostres genitals al néixer . De moment no som aquí. La desigualtat es manté i cal combatre-la per a totes les persones que la patim.
Sovint les posicions binàries responen a una simplificació de la realitat que genera, sobretot, divisió