El que ens juguem amb Naturgy
El sector energètic obliga els països europeus a trobar un equilibri entre interessos nacionals i respecte per les normes de lliure mercat
L’autorització de l’opa del fons australià IFM per comprar fins al 22,68% de Naturgy per part del Govern és un assumpte massa complex perquè es pugui despatxar de manera frívola o, encara pitjor, com un altre assumpte polític més en el qual es reprodueixin obertament les diferents concepcions de l’economia de mercat que conviuen en l’Executiu. L’empresa, els accionistes i també Espanya s’hi juguen massa. Per això és exigible que s’imposin la serietat i el rigor en tot el procés d’anàlisi per arribar finalment a una decisió que estigui plenament justificada i els arguments de la qual resultin sòlids i raonats per aclarir qualsevol dubte sobre la serietat d’Espanya i les seves institucions.
Abans de la pandèmia, la Unió Europea reforçava la necessitat de control de les inversions estrangeres en sectors estratègics als seus països membres, atenent principalment els canvis estructurals de naturalesa geopolítica que s’havien consolidat al món. Amb les lliçons de la Covid-19, aquesta necessitat s’ha accentuat i s’han reforçat els mecanismes legals que permeten el veto de les inversions estrangeres en sectors que, d’una manera o altra, són considerats estratègics. A tall d’exemple, el Govern francès acaba de vetar definitivament la fusió entre Carrefour i el grup canadenc Couche-Tard argumentant raons de sobirania alimentària.
L’energètic és un d’aquests sectors estratègics que mereixen una especial protecció que obliga els països europeus a trobar l’equilibri entre la necessària preservació dels seus interessos nacionals sense que resulti perjudicat el seu atractiu per a la recepció d’inversions internacionals en un marc de seguretat jurídica i respecte per les normes de lliure mercat.
En cas de tirar endavant la seva oferta sobre Naturgy, el gestor australià de fons d’inversions influiria decisivament en la manera de gestionar l’empresa, en les seves decisions estratègiques i en la política de repartiment de dividends. Tot això és prou important perquè sigui analitzat amb el màxim detall per part del Govern.
És una decisió de gran complexitat i calat la que s’ha de prendre. El mercat mai veurà amb entusiasme la utilització per part dels governs de l’acció d’or, la prerrogativa que els permet vetar operacions corporatives entre empreses privades. Però no és menys cert que en sectors estratègics d’especial interès nacional –i la pandèmia així ens ho ha recordat– és necessari mantenir també damunt la taula els arguments d’interès públic que ha de defensar qualsevol Executiu.
Això no vol dir, no obstant, que els governs puguin actuar amb discrecionalitat i menys encara amb frivolitat. Qualsevol decisió ha de ser meditada, reposada i totalment justificada i no perjudicar innecessàriament els accionistes. No cal dir que això no ha sigut sempre així. Tots recordem episodis vergonyants de la història econòmica recent com el que es va viure amb la fallida fusió entre Gas Natural –ara Naturgy– i Endesa, que el poder polític va avortar amb arguments que no tenien res a veure amb l’interès general. En aquesta ocasió el debat ha de ser de més qualitat perquè el rigor de la decisió final quedi blindat i, amb ell, la serietat d’Espanya davant el món.
n