L’imperi dels mediocres

Crec que no necessitem els manuals de filosofia per defensar les bondats de l’autocrítica. Ni tampoc per identificar la mediocritat, associada a la recerca d’excuses o culpables per justificar els errors propis. Però amb l’absència del primer i l’abundància del segon, ens surt un retrat bastant ajustat de l’actual panorama polític. Alguns exemples. Resulta espaterrant que la històrica patacada del PP i Ciutadans a les eleccions catalanes s’intenti despatxar per part dels seus principals damnificats –i responsables– com una suma de conspiracions externes, conjuntures adverses i errors d’altres en el passat. La decisió de Pablo Casado d’abandonar Génova per trencar –diu– amb l’herència de la corrupció, és de rècord olímpic. Allà hi ha d’haver un pou insondable de desesperació. Pel que fa a l’enrocament de la direcció de Ciutadans després de dilapidar un milió de vots com si res, només s’entén perquè la factura dels errors d’Albert Rivera ara no la vulgui pagar Inés Arrimadas. Tot i que no sé si s’adonen que semblen ridículs, bracejant enmig de la inundació. Si ni així són capaços d’admetre que haver-se acostat a la ultradreta els ha cremat, llavors és que ens prenen per talossos. Bon profit li faci.

És clar que en altres caselles del tauler tampoc s’aprecien senyals que algú, en algun lloc de l’independentisme, assumeixi que algunes coses no s’han fet bé. I que han tingut conseqüències per a tothom. Al final, la veritat és que ningú hauria de presumir després d’unes eleccions que només han mobilitzat la meitat dels catalans; tampoc el PSC, per molt que es vanti d’haver guanyat en vots. I no obstant, ningú abaixa el cap. Uns més galls que d’altres, però gairebé cap sembla entendre que molta gent està farta i desencisada, porti la bandera que porti; i que la prioritat només pot ser la reconstrucció econòmica i social. Per cert, potser a alguns votants de Vox, en lloc d’insultar-los, se’ls podria intentar donar feina. Potser s’ho pensen.