Mirades sobre el cop d’Estat
‘Anatomia d’un instant’, de Javier Cercas, Premio Nacional de Narrativa per la seva «gran potència literària» i la seva «elevada qualitat històrica», és el títol més conegut
Professionals de la informació majoritàriament, però també estudiosos de la història i militars –alguns, testimonis directes– analitzen en múltiples llibres l’intent de cop d’Estat del 1981, amb diferents teories sobre la seva organització i el paper del Rei.
El cop d’Estat fallit del 23-F, del qual ara es compleixen 40 anys, ha donat lloc a una abundant producció de llibres, des d’assajos fins a novel·les, en nombre que supera el centenar. La majoria no estan firmats per historiadors, sinó per periodistes, a més de per militars, entre ells els testimonis d’alguns dels protagonistes del motí.
El llibre més conegut, més premiat i segurament més venut és Anatomia d’un instant (Rosa dels Vents, 2009), de Javier Cercas, un assaig en forma de crònica o una crònica en forma d’assaig, en paraules de l’autor. Cercas volia escriure una novel·la, però, al documentar-se, va anar abandonant la idea i es va decidir per una obra de no-ficció, a partir de l’instant en què el president del Govern, Adolfo Suárez, es manté assegut a l’hemicicle la tarda del 23 de febrer del 1981, secundat només pel general Manuel Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo, mentre els colpistes disparaven al sostre i els altres diputats s’amagaven sota els seus escons. El llibre va ser Premio Nacional de Narrativa el 2010 per la seva «gran potència literària» i la seva «elevada qualitat històrica».
El llibre de Cercas és l’excepció del novel·lista que investiga i relata el cop. Entre les obres d’historiadors, destaca la de Juan Francisco Fuentes, 23 de febrero de 1981: El día en que fracasó el golpe de Estado (Taurus, 2020), que se centra en l’esdeveniment concret del cop, però analitza també els antecedents, els mites i les teories de la conspiració per concloure que la democràcia va sortir enfortida i el 23-F va tancar un segle i mig de colpisme a Espanya. Un altre historiador, Alfonso Pinilla García, a El laberinto del 23-F: Lo posible, lo probable y lo imprevisto en la trama del golpe (Biblioteca Nueva, 2010), defensa que l’aldarull no va ser un cop purament franquista, tot i que intervinguessin militars que enyoraven la dictadura. Afirma que el cop va ser producte d’una crisi en la qual coincideixen la recessió econòmica, el terrorisme d’ETA, el malestar militar i el fracàs del Govern de l’UCD de Suárez.
Entre els llibres escrits per periodistes, Francisco Medina reconstrueix el cop a 23-F, la verdad (Plaza y Janés, 2006), un reportatge d’investigació mitjançant testimonis de militars. José Oneto, que va publicar el primer llibre sobre el cop només tres mesos després, La noche de Tejero (Planeta, 1981), va anar actualitzant els seus coneixements fins a culminar en 23-F. La historia no contada, 30 años después (Ediciones B, 2011), en el qual assegura que el Rei no va recolzar l’alçament. Dos periodistes d’El País, Joaquín Prieto i José Luis Barbería, van afirmar als deu anys del 23-F que el general Alfonso Armada era l’elefant blanc que s’havia de fer càrrec del Govern colpista (El enigma del elefante, Aguilar, 1991).
Pilar Urbano i Jesús Palacios han escrit algunes de les obres més polèmiques. La periodista, que ja havia publicat el 2001 Con la venia… yo indagué el 23-F (Plaza y Janés), repassa a La gran desmemoria: Lo que Suárez olvidó y el Rey prefiere no recordar (Planeta, 2014) el paper de Joan Carles I en la Transició, inclòs el 23F. Assegura que el Rei participava en la conspiració colpista, però «es va desmarcar» de l’operació dues setmanes abans del cop. Palacios, no obstant, assevera que el Rei va estar implicat en el cop fins al final, tesi que manté a 23-F: El golpe del Cesid (Planeta, 2001) i a 23-F, el Rey y su secretot (Libros Libres, 2011). Segons Palacios, el 23-F va ser organitzat pels serveis secrets del Cesid (antecessor del CNI).
Al contrari, Javier Fernández López, capità d’Enginyers el 1981 i autor de diversos llibres sobre l’Exèrcit, defensa a Diecisiete horas y media, el enigma del 23-F (Taurus, 2001) que el Rei va estar en contra del cop des del primer moment. I dos dels militars colpistes, el comandant Ricardo Pardo Zancada i el coronel José Ignacio San Martín, donen la seva versió a 23-F: Las dos caras del golpe (Áltera, 2006) i Apuntes de un condenado por el 23-F (Espasa, 2005), respectivament. Zancada, condemnat a 12 anys de presó, acusa el Rei de conèixer el que es preparava mentre que San Martín, cap d’Estat Major de la Divisió Cuirassada Brunete, condemnat a 10 anys, creu que no es pot parlar de «cop d’Estat», sinó de «cop de timó».
Sobre el cop a Catalunya, els periodistes Andreu Farràs i Pere Cullell van publicar El 23-F a Catalunya (L’Arquer, 2010), en el qual recullen mig centenar de testimonis del que va succeir en aquells dies i afirmen que el cop va estar a punt de triomfar.