Ubú Rei al Paral·lel
L’exèrcit de l’aerosol ocupa el parc de les Tres Xemeneies en una imaginativa i feliçment molt poc ‘haseliana’ jornada a favor de la llibertat d’expressió.
Que curiós que les tres icòniques xemeneies del Paral·lel de Barcelona, amb el temps que fa que són allà dretes (la primera es va aixecar el 1896 i la tercera el 1912), mai haguessin semblat, com aquest diumenge de reivindicativa protesta a favor de la llibertat d’expressió, les tres puntes d’una corona reial, no en la seva versió més elaborada, amb florons, perles, diamants i rematada amb un orbe central, sinó la de tres puntes, perquè ens entenguem, com l’emprada per il·lustrar les portades d’alguna edició d’Ubú Rei , eterna obra d’Alfred Jarry a què periòdicament cal treure suc. Ara, per exemple.
Els antecedents de la convocatòria són bastant coneguts. El 7 de febrer, Roc Blackblock, l’Eduadro Manostijeras dels aerosols, un artista que val la pena veure en plena acció, va dedicar una de les seves obres a Pablo Hasél en un dels anomenats Murs Lliures de Barcelona, en aquesta ocasió, al parc de les Tres Xemeneies. Són parets en què aquest tipus d’intervencions estan permeses. El 8 de febrer, algun càrrec municipal molt gelós que encara no ha donat la cara va ordenar als serveis de neteja que esborressin aquella obra, un retrat de Joan Carles I en què l’excap de l’Estat portava enganxada una etiqueta de lladre al front.
L’efecte Streisand d’aquell afany censor va ser immediat. Un mural que haurien vist només els escassos habituals del parc i els seguidors a Instagram de Roc Blackblock es va convertir en poques hores en una obra arxiconeguda i, més encara, dues setmanes després, en una festa de l’aerosol impredictible abans de començar i molt sucosa de comentar.
La cita, d’entrada, arribava amb un títol genèric que podia convidar a la prudència. Tots som Hasél. ¿En quin sentit? L’elecció d’una icona col·lectiva és sempre una qüestió que mereix ser ben meditada. El 1960, vet aquí un antecedent, fins i tot la quitxalla psuquera es va animar a pintar als carrers de Barcelona lemes a favor de la llibertat de Jordi Pujol després dels Fets del Palau i, com bé se sap, aquell llavors banquer catalanista acabaria per governar Catalunya durant 23 anys, tant temps que va ser blanc, per cert, de fins a dues versions lliures d’Ubú Rei referides a la seva peculiar manera de presidir el país.
La qüestió és que la jornada grafitera a les Tres Ximeneies va començar a mig matí amb aquesta incògnita d’a veure si ara tocarà escoltar el vers raper de Hasél durant 23 anys, però no, passades un parell d’hores ja quedava clar que la quarantena d’artistes convocats per Murs Lliures Wallspot anaven amb la seva pròpia lletra, en general amb un relat a favor de la llibertat d’expressió intel·ligent i amb un discurs sobre l’afartament amb la doble vara de mesurar de la justícia.
La paret de Roc Blackblock era fàcil de trobar pel núvol de curiosos i càmeres. La seva aportació era la lògica en aquests casos. Rere el brou rebutjat del 7 de febrer, tres tasses. Amb un domini portentós de la seva tècnica pictòrica, dels seus aerosols van sortir Franco, Joan Carles I i Felip VI. No és el més iconoclàstic que en aquest sentit s’ha fet a Barcelona. De tant en tant, ni que sigui només per enredar, convé recordar que Barcelona va fer el 2016 l’inimaginable a Espanya. Es va voler mostrar en públic una estàtua eqüestre d’un Franco decapitat. Quan algun grup ultra començava a alçar la veu, aquella performance va ser retirada vistes les protestes de la parròquia independentista. És un episodi que algun dia mereixerà ser políticament psicoanalitzat.
Amb llum pròpia ha brillat també a la cita el treball d’Owen, un altre referent local de fama internacional. En el seu cas res de Hasél. Ha caricaturitzat la falangista Isabel Peralta, braç alçat i camisa blava, sobre un fons en què en grans lletres es podia llegir «vergonya». Valiente Creations, nom artístic d’una jove professora d’art en una escola de Barcelona, ha pretès anar més enllà fins i tot del debat de la llibertat d’expressió. Ho ha fet amb un implícit homenatge als seus pares, sevillans tots dos, amb una expressió molt comuna a la capital andalusa, «Me tenéis hasta el * en general». Tot i que blau, el dibuix que acompanyava el text era sens dubte un cony.
El conjunt d’obres d’aquesta pretesa jornada haseliana tindrà, probablement, una vida efímera, no per culpa, aquesta vegada, del compliment més enllà del deure per part d’algun càrrec municipal, sinó perquè aquesta és l’essència de Murs Lliures, que cada obra sobreviu fins que arriba algú amb una altra en ment. Pel camí, això sí, queden indelebles a la memòria de les xarxes socials imatges icòniques. En aquesta ocasió, per exemple, la de Juanjo Surace, un noi afortunadament incorregible.
Tres micos savis de Toshogu
Sota la imponent corona de les tres xemeneies i en un mur petitó (coses que passen per arribar tard a la convocatòria), Juanjo ha revisitat un clàssic, els tres micos savis del temple de Toshogu, un que no hi veu, un altre que no hi sent i un tercer que es tapa la boca amb les mans, però en aquesta ocasió el que els impedeix percebre amb els seus sentits la realitat és una bandera espanyola.
Tota revolució, cultural, política, musical o el que sigui, necessita un quadro, imatge o cançó com a estendard. Ho va aconseguir Delacroix amb La llibertat guiant el poble, ho va aconseguir Hans Gutmann amb la seva celebrada i una mica fal·laç foto d’una miliciana a la teulada de l’Hotel Colón de Barcelona en plena Guerra Civil i ho va brodar, també amb algunes trampes, Yevgeni Jaldei, quan va iconitzar la presa del Reichstag per l’Exèrcit roig el 1945.
Violència al marge, l’afartament que aquests dies s’expressa al carrer se suposa que encara està a la recerca d’una imatge simbòlica. No sembla que hagi de ser, menys mal, la cançó tal o qual d’un raper. Potser sorgeix, qui sap, a l’Ubú Rei del Paral·lel.