El prodigiós salt de pantalla de Marvel
A falta de només dos episodis per al final, la sèrie ‘Bruja Escarlata y Visión’ sorprèn per la narrativa metalingüística en forma de ‘sitcom’ i l’allau de divertides autoreferències de l’univers de Marvel.
WandaVision, títol original d’una sèrie aquí rebatejada, amb menys gràcia, Bruja Escarlata y Visión, deu ser la producció que millor exemplifica el moment estrany i infinit en què es troba el panorama audiovisual. És una sèrie de televisió que ret homenatge a la televisió (en més d’un sentit), però alhora té valors de producció de blockbuster cinematogràfic. És una sitcom (o moltes) i una gran pel·lícula de superherois. És el passat i, potser, el futur.
Si no han vist res de la sèrie de Disney+, convé saber que relata la vida en parella de la superheroïna Wanda Maximoff-Bruja Escarlata (Elizabeth Olsen) i l’androide sintètic Visión (Paul Bettany) al barri residencial de Westview, on pretenen posar seny. Els seus plàcids plans, no obstant, prenen un estrany camí quan comencen a saltar entre diferents formats clàssics de telecomèdia. El que no saben, o això sembla, és que Westview està envoltat d’un camp d’energia a què res ni ningú pot accedir, ni tan sols l’agència S.W.O.R.D., que intenta esbrinar què dimonis fan dos antics Venjadors ficats en rèpliques catòdiques de sitcoms familiars dels últims 60 anys.
A falta de només dos episodis per al seu final, val la pena analitzar la creació de Jac Schaeffer. Conèixer les moltes referències en joc només serveix per admirar encara més el projecte; la facilitat dels seus autors per entrellaçar el món de la telecomèdia i l’Univers Cinematogràfic de Marvel (UCM) en un només gran divertiment. ¿Ens hi acompanyen? Això sí, vagin amb compte; poden topar amb algun espòiler.
LES ‘SITCOMS’
A principis dels 90 s’estrenava la pel·lícula Permanezca en sintonía, en la qual John Ritter i Pam Dawber encarnaven un matrimoni tancat en un món televisiu del qual igual no sortien amb vida. Alguna cosa d’aquest viatge hi ha a Bruja Escarlata y Visión, amb la diferència que el zàping es concentra aquí en el format telecomèdia, a raó d’una dècada diferent per episodi.
La creadora Jac Schaeffer i el director Matt Shakman han volgut portar a l’extrem la seva recreació dels diferents models. El primer episodi, situat en (una sitcom de) els 50, es va filmar amb equip vintage i amb el públic al plató, a l’estil de les sèries de què es nodreix, com les estimades Te quiero, Lucy i The Dick Van Dyke show. Com en aquestes, Wanda Maximoff i Visión dormen en llits separats, suggeriment heretat dels dies de l’estricte Codi Hays. L’estil visual i els crèdits inicials canvien segons l’època: en el segon, l’animació creada per Titmouse Inc. és clarament un tribut a l’intro que Hanna-Barbera Productions va dissenyar per a Embruixada.
Tot i que la recreació de la sitcom ha anat quedant en cert segon pla a mesura que l’UCM es filtrava a Westview, els responsables de
WandaVision han continuat fent entremaliadures amb les peces del nostre imaginari cultural compartit. El tercer episodi insuflava aires de La tribu de los Brady. En el quart, situat ja en els 80, la referència principal semblava Enredos de familia, amb uns tocs de Padres forzosos (la sèrie de les germanes d’Elizabeth, Mary-Kate i Ashley) en el pla amb grua que coronava els crèdits inicials. I va ser inevitable pensar en les entrades de Kramer a l’apartament de Jerry a Seinfeld quan l’entremetedora veïna Agnes (Kathryn Hahn) va irrompre a la llar dels nostres herois.
Improbable nova temporada
Hi va haver algunes apostes a internet sobre quina sèrie dels 90 seria la principal inspiració del cinquè episodi, però ¡Terrorífico estreno de Halloween! va passar per sobre d’aquella dècada i va anar directa als dosmil, època de l’estrena de Malcolm, en la qual es va inspirar per a aquests crèdits inicials amb estil de vídeo domèstic, la dinàmica familiar o la ruptura de la quarta paret a càrrec de Billy (Julian Hilliard). Kevin Feige, cap de Marvel Studios, ja va revelar en alguna entrevista que en algun moment els personatges parlarien a càmera com en un documental de broma a l’estil Modern family o The office, just el que va succeir en el capítol estrenat divendres, amb una Maximoff tan neuròtica com Claire Dunphy.
Acabades les dècades, i cada vegada més en perill el pla de dominació i dol de Maximoff, una nova temporada de WandaVision sembla improbable, però més d’un voldríem passar més temps sintonitzant amb la imaginació d’aquesta dona ofegada pel dol. Perquè, no ho oblidem, sota aquesta aparença de simple divertiment metalingüístic, aquesta sèrie impossible és també una espècie d’estudi de les coses que fem per no enfrontar-nos al dolor. Com, per exemple, per què no, inventar-nos una estranya història alternativa de la sitcom.
I LES REFERÈNCIES
En el citat ¡Terrorífico estreno de Halloween!, Wanda celebra la festa del
trick or treat disfressada d’una cosa semblant a una superheroïna d’estar per casa: el mallot, la capa, les botes altes, la tiara, tot això de cridaner color vermell. Visión, per la seva part, treu de l’armari de la roba un vestit verd i groc que contrasta amb el vermell intens del seu rostre sintezoide. Ella explica que va disfressada de «pitonissa tradicional sokoviana» i ell respon que va d’una cosa semblant a un «lluitador mexicà». Però en realitat tots dos van guarnits de si mateixos, ja que els vestits són divertides rèpliques dels que havien portat en els còmics històrics de Marvel des de les seves respectives aparicions: Wanda el 1964 en la saga dels X-Men, i Visión el 1968 en la dels Venjadors.
La dels vestits és una més de desenes de bombollejants (auto)referències i easter eggs de què es nodreix Bruja Escarlata y Visión, un festival per a la legió de seguidors de l’inabastable univers de Marvel com ho va ser fa unes setmanes The mandalorian per als devots de Star wars. En qualsevol cas, aquí tampoc és imprescindible ésser doctorat en Ciències de Marvel, ja que la història que relata és un món en si mateix.
Temporalment, l’acció transcorre just després dels èpics esdeveniments d’Avengers: Endgame (2019), en els quals, com recordaran, el col·lectiu de superherois aconseguia revertir els efectes del terrible Espetec de Thanos, que a
Avengers: Infinity war (2018) havia fet desaparèixer la meitat de la Humanitat convertint-la en cendres. L’episodi 4 ens ha permès veure
per primera vegada què va succeir durant l’anomenat Blip, o tornada a la vida de tots aquells que havien desaparegut quatre anys enrere, a través de la figura de la capitana Monica Rambeau (Teyonah Parris), les partícules de la qual veiem avui recompondre’s al mateix hospital on ahir s’havien evaporat sense més ni més.
Als capítols emesos fins ara, Rambeau (¿o podem anomenar-la ja Fotón?) s’ha revelat com un personatge crucial, al qual al voltant orbiten moltes de les referències a l’UCM. Amiga des de petita de la superheroïna Carol Danvers, com ja vam poder veure a Capitana Marvel (2019), Rambeau treballa per a S.W.O.R.D, l’agència que havia creat la seva mare, Maria Rambeau, per a la protecció de la Terra d’amenaces procedents de l’espai exterior. A la seva primera missió després del
Blip, haurà d’investigar la desaparició de la localitat on viuen Wanda i Visión. I per a això, tindrà la col·laboració de l’agent de l’FBI Jimmy Woo (Randall Park), antic actiu de S.W.O.R.D. a qui ja havíem vist a
Ant-man y la Avispa i a la sèrie
Agentes de S.H.I.E.L.D.
Rumors d’aparicions
Més referències entorn de Rambeau: al costat d’ella treballa a S.W.O.R.D. la doctora Darcy Lewis (Kat Dennings), gènia moderna que és, també, una presència coneguda per als ultrafans de l’UCM ja que tant a Thor (2011) com a Thor: El mundo oscuro (2013) era la millor amiga de Jane Foster, la científica nòvia de l’heroi del martell.
En qualsevol cas, i a l’espera que el desenvolupament dels dos episodis finals ens permeti veure en acció tòtems marvelians com Mephisto, Pesadilla o Doctor Extraño, com es diu des de fa temps, dos han sigut els cops d’efecte d’aquestes últimes setmanes: un, l’aparició al final de l’episodi 7, de la llegendària bruixa Agatha Harkness en l’entorn més pròxim de Wanda; i, sobretot, l’arribada del germà d’aquesta, Pietro Maximoff, àlies Quicksilver, al final del 5. Tot el referent a Pietro és realment desestabilitzant: a les pel·lícules prèvies de Marvel en les quals el personatge havia aparegut, l’actor que l’interpretava era Aaron Taylor-Johnson. Aquí, no obstant, té el rostre d’Evan Peters, que era qui l’encarnava en la saga... X-Men de Fox. Sembla que WandaVision ha obert de bat a bat les portes del multivers de Marvel. No en va, la sèrie es pot degustar com a selecte aperitiu de la imminent segona entrega de Doctor Extraño, titulada, de forma més que oportuna, En el multiverso de la locura. Això mateix.