Per la gràcia de Llucifer

Estrenat a Filmin, el documental ‘Hail Satan?’, dirigit per Penny Lane, mostra el ràpid ascens als Estats Units d’una agrupació de fervorosos inconformistes anomenada Temple Satànic i exposa la hipocresia del dogma catòlic.

Si considerem la quantitat d’actes terribles que es cometen en nom de Déu, llavors té sentit que el del seu etern rival –Llucifer, Mefistòfil, Bezelbú o simplement el diable– pugui servir d’estímul per a les bones obres. Aquesta és la lògica sobre la qual recolza el Temple Satànic, una agrupació de fervorosos inconformistes que vesteixen roba sinistra –quan no van despullats– i alcen les seves mans cornudes com si fossin en un concert de metal però, tret d’això, ni adoren l’Anticrist ni sacrifiquen nadons o dones verges per molt que els fanàtics religiosos que sovint els insulten i amenacen creguin el contrari.

Com deixa clar Hail Satan?, el formidable documental acabat d’estrenar a Filmin, la seva missió no és pervertir consciències sinó il·luminar-les, exposant la hipocresia del dogma catòlic i posant-ho difícil als que insisteixen a difuminar les línies que separen Església i Estat. Mentre hi treballen recorrent al sentit comú i un macabre sentit de l’humor, s’han convertit en una de les organitzacions religioses de més ràpid creixement als Estats Units. Des del seu naixement el 2013, han atret més de 100.000 membres.

La pel·lícula, dirigida per Penny Lane –no és un pseudònim-, observa aquest ascens. I mentrestant contempla els integrants del Temple Satànic mentre col·lecten mitjons per repartir-los entre els sensesostre, donen tampons als albergs per a dones, protesten contra els antiavortistes i fan campanya a favor de la neteja de les platges. Els regeixen set principis, basats en la raó, la justícia, la compassió, la llibertat i el valor de la ciència. Venint del Príncep de les Tenebres, és un ideari sorprenentment assenyat.

Com un acudit

Hail Satan? aporta també una generosa quantitat d’imatges d’arxiu. Algunes d’elles són fragments de noticiaris en què la congregació és tractada com un acudit o bé vilipendiada per líders cristians. A través d’altres es relata la creixent influència de la dreta evangelista al país des de mitjans del segle XX i la seva infiltració ideològica als governs i a la consciència col·lectiva, i així mateix es resumeix la història del satanisme a Amèrica i de la paranoia construïda al seu voltant, que exemplifiquen episodis com els judicis per bruixeria de Salem el 1692 o el pànic a Satanàs que es va propagar durant l’última dècada dels 80 i que va portar les seves víctimes a, per exemple, convèncerse que el joc de rol Dungeons & Dragons en realitat era un portal d’accés a l’infern.

També s’inclouen al·lusions a Anton Szandor LaVey, que va fundar l’Església de Satanàs fa una mica més de mig segle i que, d’una manera diferent, ja va utilitzar el Maligne com a eina per a trolejar el sistema. Una escena el mostra predicant sobre la reforma de les ànimes perdudes a través de la masturbació amb un somriure entremaliat que deixa clar la seva sorna.

El Temple Satànic està encapçalat per un activista social anomenat Lucien Greaves això sí que és un pseudònim-, que llueix un ull de vidre que el fa assemblar-se a un malvat de pel·lícula de terror i insisteix que Satanàs no representa el mal sinó tots aquells outsiders que s’atreveixen a qüestionar l’autoritat i la norma.

Això explica que en bona mesura l’agrupació funcioni com a llar d’acollida dels qui han patit el rebuig de la societat, ja sigui per la seva sexualitat o els seus gustos estètics o musicals, o per no acceptar que els promotors del cristianisme o qualsevol altra religió mirin d’imposar-los les seves creences. Van recórrer a aquesta particular forma de satanisme per poder exercir la seva llibertat individual i, per això, resulta inevitable veure certa contradicció en les normes de conducta que, a mesura que el número de membres augmentava exponencialment, la institució s’ha vist obligada a aplicar de manera cada vegada més estricta per mantenirse fidel a la seva causa.

¿Qui es podria imaginar, al cap i a la fi, que el diable té un codi deontològic? Malgrat això, en tot cas, Hail Satan? resulta particularment eficaç a l’hora de convèncer-nos que, potser, la majoria de nosaltres som satanistes. Gràcies a Déu.

n