Koeman i una altra frenada per al cotxe fúnebre

Dimecres de cendra tot semblava perdut per als blaugranes en les tres competicions que li queden. Tot i que la doble punxada de l’Atlètic davant el Llevant va revifar els ànims a la Lliga, el Cadis va tornar a enterrar la sardina de l’esperança culer en u

La vida de Neil Young va canviar de sobte quan Stephen Stills va veure el seu cotxe de morts amb matrícula d’Ontario al Sunset Strip de Los Angeles. Qui sap com hauria sigut la carrera professional del pare de Rockin’ in the Free World si Stills no hagués fet un canvi de sentit il·legal per aparcar darrere del seu Pontiac mortuori. Com explica Barney Hoskyns en l’hilarant i aclaparador assaig Hotel California, «s’acabava de produir una de les serendípies més grans de les historia del rock», que va marcar l’enlairament musical del cantautor canadenc. Ahir podria haver sigut un punt d’inflexió per al cotxe de morts de Koeman, que va patir una nova frenada funesta.

Dimecres de cendra, el dia de l’enterrament de la sardina, tot semblava perdut, amb la Champions gairebé impossible, la Copa molt difícil i a nou punts a Lliga d’un Atlètic que tenia encara un partit pendent. La doble punxada del fins ara infal·lible Panzer matalasser davant el Llevant havia vivificat una miqueta el mortuori ànim culer. Però el Cadis, contra qui el Barça va tocar fons al Carranza, va tornar a enterrar la sardina de l’esperança culer en una altra trobada que els blaugrana no van aconseguir tancar.

Si el Llevant va aixecar cinc punts a l’Atlètic en una setmana, el Cadis ha fet el mateix amb els blaugrana. Després de treure els colors a la defensa blaugrana en terra andalús, va aprofitar un error de Lenglet per treure la victòria a un equip que va a cada partit amb la gasolina justa. Tan cert és que el 2021 havia guanyat 11 dels seus 14 partits com que en només dos havia tingut un final tranquil (en les golejades de Lliga davant el Granada i l’Alabès) i que les tres derrotes li havien costat un títol (Supercopa) i quasi dos més (Copa i Champions).

Ahir una vintena de xuts per aconseguir amb prou feines un gol, penal de Messi. El Cadis, el Múrcia i el Xerez eren els únics que havien evitat a la Lliga l’instint depredador de Leo. Amb un penal justet i suau va sumar la seva 38a víctima de lliga. Al final, després de set victòries seguides a la Lliga, el Barça va pagar la falta de contundència a l’hora de tancar el marcador. «Tot el que sigui per ajudar el meu germà Nacho, sempre serà benvingut», va exclamar Álex Fernández, golejador gadità i germà del central madridista.

«Fa moltíssim mal després de la derrota de l’Atlètic, que ens donava una oportunitat. Perdre dos punts amb un penal al minut 90 és difícil d’assimilar», va lamentar Piqué després d’un altre moment de desànim. «Això d’avui no ens ho esperàvem. Cada partit que no guanyes, les opcions es redueixen una miqueta. Els tres objectius estan vius, però són complicats. A la Lliga, si no recobrem sensacions, ja poden anar perdent els altres, que nosaltres no arribarem».

nUn dels equips més innocus que ha visitat mai el Camp Nou va tornar a la societat barcelonista l’abatiment del que va rescatar la derrota de l’Atlètic. El Cadis, que no va mossegar ni va esgarrapar durant tot el partit, no només no va ser golejat, com feia presagiar l’evolució de la trobada, sinó que va arrabassar el dret a il·lusionar-se a l’equip de Koeman. És trist no poder ni tan sols somiar despert.

El sentiment de frustració es va expandir com un fort vent i l’empat va descol·locar tothom, començant pel mateix entrenador, més decebut aquest diumenge que dimarts després de la pallissa del PSG, segons va dir. Havia de ser una jornada més aviat burocràtica, de resoldre l’hora rara amb un triomf fàcil i posar-se a fer comptes sobre el calendari, però aquest període de reconstrucció es va transitant sobre la runa d’una pila de decepcions. Una esperança es va obrir i va tancar en tot just 24 hores.

No estem on estàvem, sinó pitjor, perquè l’equip es va despertant del seu somieig i adonant de les seves severes limitacions. Pràcticament fora de la Champions, costa de creure en una de remuntada tant a la Copa com a la Lliga. L’equip no té vitamines per a nits heroiques. I sembla que quan el nou president prengui finalment posició, la temporada s’haurà tornat ja intranscendent.

L’equip manca d’una infinitat de coses: de gol, de qualitat, ara mateix també de confiança... «Som els principals culpables», es va autoflagel·lar ahir Alba davant la falta de resolució després de l’amarg empat. Tan cert com és això, ningú es juga més en aquesta complexa transició que Koeman, observat amb escepticisme dissimulat pels dos candidats més ben ubicats per al triomf electoral. No és aquest el seu equip, competeix amb el que hi ha, però el futbol no es regeix per lleis empàtiques. Va donar una puntada de peu a la banqueta amb el rostre tens després d’un altre error de rematada de Dembélé. Una puntada de peu que evidenciava una frustració àmpliament compartida.

«Si no recobrem sensacions, ja poden anar perdent els altres, que no ho aconseguirem», assegura Piqué

n