Ronald Koeman
L’equip de Koeman no n’aprèn, incapaç de connectar-se a la Lliga, fins i tot quan l’Atlètic flaqueja. Sembla entossudit a dimitir de la lluita pel títol. Quan s’hi pot acostar, cau en vells errors.
ENTRENADOR DEL FC BARCELONA
L’equip dirigit per l’holandès no va aprofitar la derrota de l’Atlètic de Madrid, que va líder a la Lliga, i va sumar una segona ensopegada en només cinc dies que el desconnecta de la competició.
A la foto final del penal hi va sortir, un dia més, Lenglet. Però si s’amplia el focus arriba a tot el Barça, submergit en una espiral autodestructiva que el porta a emparentar-se amb un club depressiu i caòtic, sense cap govern. Com l’equip de Koeman. Tenia la possibilitat de reenganxar-se a la Lliga aprofitant que a l’Atlètic de Simeone ja li comencen a tremolar les cames. Però els blaugranes, fidels al seu esperit ple de frustració, van dimitir d’aquest afany com es va veure en l’últim sospir d’un avorrit partit que el Cadis va portar al seu territori.
Fins i tot quan perdia després del gol de penal de Messi, tot i que la paternitat intel·lectual d’aquest 1-0 pertany a Pedri, un dels escassos fars de llum que donen esperances al barcelonisme. Fins i tot perdent, l’equip andalús era on volia. Ficat en el partit, esperant, com ja va passar al Carranza, la ineptitud defensiva del Barça. Va arribar en l’últim moment, quan Lenglet va ficar la cama on no ho havia de fer i Álvarto Cervera tornava feliç a Cadis perquè ha arrabassat cinc punts al Barça de Koeman en tan sols dos mesos i mig de Lliga.
En cinc dies, els blaugranes han rebut dues bufetades de realitat. Si l’una va ser dura, l’altra encara ho ha sigut més. Europa és una veritable tortura i la Lliga un calvari sense fi. No aprèn dels seus errors, persistent com està sent a condemnar-se a si mateix, sense necessitat que els altres l’ajusticiïn. «Estic més decebut que després del París SG», va admetre un desolat Koeman. «Hem deixat escapar cinc punts amb el Cadis i això no pot ser», va afegir després irritat el tècnic.
D’error en error
Cinc punts simbolitzats en tres badades defensives que despullen un Barça trist, incapaç de tenir un partit tranquil. Per molt que Pedri s’entossudeixi a intentar fer la vida més fàcil a Messi abans que prengui la decisió, si és que no l’ha pres ja, d’anar-se’n. O de quedar-se enmig de l’erm en què s’ha convertit el solitari, silenciós i deshabitat Camp Nou. Obtingut el treballat botí de l’1-0, el Barça es va oblidar del més transcendent: buscar el segon gol que li donés la tranquil·litat autèntica, conscients com han de ser que a darrere sempre hi ha un forat negre. Poc importa el rival perquè és el mateix Barça qui deixa la porta oberta al desastre.
«És culpa nostra, no hi ha excuses», va confessar Jordi Alba, que al veure el penal de Lenglet no es va poder amagar. Es va tirar sobre l’àrea de Ter Stegen demanant que la gespa l’engolís, assumint, com tots, el nou despropòsit defensiu. «Els culpables som nosaltres. Això no pot passar. Som el Barça», va exclamar després el lateral esquerre, sense adonar-se que repeteix aquestes mateixes paraules des de ja fa molt temps. Paraules que fins i tot han perdut valor perquè el Barça cau i torna a caure. Un xut a porteria del Cadis,
«Estic més decebut que després del PSG. Hem deixat escapar cinc punts amb el Cadis i això no pot ser» RONALD KOEMAN ENTRENADOR DEL BARÇA
«És culpa nostra. No hi ha excuses. Els culpables som nosaltres. Això no pot passar més» JORDI ALBA J UGADOR DEL BARÇA
un gol, dos punts menys per a l’equip de Koeman, que va intentar, sense cap èxit, agitar el mateix onze amb el qual es va presentar davant el París SG. Van sortir primer els 11 que van encaixar l’1-4 i, després, amb els canvis (Pjanic, Braithwaite, Trincao, Riqui Puig i Mingueza), tres quarts del mateix.
Melancolia sense fi
Tristesa a l’inici, el joc va ser plomís i sense desequilibri, tancat còmodament com estava el Cadis, i melancolia sense fi, abans fins i tot de l’error de Lenglet. I, després, també. En el temps afegit no hi va haver cap rebel·lia en un equip que va malgastar el gol de Messi de penal. El mateix li va ocórrer a la Champions. Dos gols en els últims 180 minuts. Tots dos de penal. Tots dos de Leo.
Ni rastre dels altres davanters que suposadament havien de marcar diferències. Ni rastre de Griezmann. Ni tampoc de Dembélé, bulliciós en el regat, però matusser en la rematada final. Ni rastre, d’un Barça frustrant i, alhora, desconcertant. El drama és que va perdonar a l’àrea de Ledesma, que amb prou feines es va veure en la segona part, tranquil com estava, i va regalar a la de Ter Stegen. ¿Una cosa nova? No, el mateix de sempre.
A la foto final
del desastre torna a sortir Lenglet, però hi apareix en realitat un trist i dimitit equip