Guantánamo espera que es tanqui el penal després de 19 anys polèmics
El penal més infame. A la base naval dels EUA a Cuba hi segueixen reclosos 40 detinguts, la majoria sense càrrecs ni judici a la vista. Joe Biden ha expressat la seva intenció de tancar la presó 19 anys després que fos oberta.
Fa molt de temps que ningú parla de Guantánamo, com si el penal més infame del planeta s’hagués enfonsat plàcidament al Carib cubà. No és el cas. Dinou anys després que l’Administració de l’expresident dels Estats Units George W. Bush s’inventés una argúcia legal per tancar-hi «el pitjor del pitjor», negant als detinguts el seu estatus de presoners de guerra o les garanties del sistema jurídic nord-americà, un total de 40 persones s’hi continuen podrint en detenció indefinida.
Dos han sigut condemnats pels tribunals militars; set més afronten càrrecs formals, incloent-hi els presumptes arquitectes dels atemptats de l’11-S als Estats Units. Però la resta segueixen atrapats al cau legal, sense càrrecs ni judici a la vista, un enterrament en vida que serveix per testificar la vigència dels abusos de la guerra contra el terror.
Des que va començar la pandèmia, els detinguts no es poden reunir amb els seus advocats, tot i que la comunicació telefònica s’ha mantingut. «Pel que ens expliquen els advocats, estan molt desmoralitzats i, en molts casos, desesperats», afirma en un correu electrònic Daphne Eviatar, directora del programa de Seguretat amb Drets Humans d’Amnistia Internacional (AI).
Els últims anys han sigut emocionalment una muntanya russa. Es va passar de les promeses del president Barack Obama per tancar el penal a les promeses del seu successor Donald Trump per tornar a omplir-lo de «tios dolents». No ho va fer, però durant la seva presidència només un detingut va ser alliberat. Quatre anys de paràlisi que han accentuat la desesperació dels reus.
No tots es resignen a morir-hi oblidats. Ahmed Rabbani porta set anys en vaga de fam intermitent per cridar l’atenció sobre el seu cas. «Tinc només 51 anys, però semblo un vell de 95», va escriure el novembre passat en una carta publicada per un diari pakistanès. Aleshores pesava 37 quilos, menys de la meitat del cos que tenia quan va ser capturat a casa seva, a Karachi, l’any 2002, on dirigia una petita empresa de taxis. Només uns dies abans va saber que esperava el tercer fill. «Si acabo arribant als 30 quilos, moriré. No vull que passi, però no veig gaires més alternatives. Porto aquí tancat més de 18 anys i no hi ha final a la vista per a la meva tortura», explicava a la missiva.
Rabbani forma part dels anomenats «presoners eterns», el nom que la periodista del Miami
Herald Carol Rosenberg els va posar als que els EUA no han pogut acusar, però consideren que són «massa perillosos» per donar-los la llibertat. En total, 22 dels 40 detinguts que queden. Ja sigui perquè no tenen prou proves o perquè les seves confessions incriminatòries van ser obtingudes mitjançant la tortura, com va documentar el Senat en un informe publicat el 2014.
En el cas d’aquest saudita, de nacionalitat pakistanesa i ètnia rohinya, el Pentàgon afirma que «va confessar» ser un facilitador d’Al-Qaida i va admetre haver treballat en contacte directe amb Khaled Seij Mohammed, el presumpte cervell dels atemptats de l’11-S.
Mètode brutal
Però aquestes confessions van sortir dels 540 dies que Rabbani va passar sent torturat en una de les presons secretes de la CIA a Bagram (Afganistan), l’estadi previ al seu trasllat a Guantánamo el 2004. Des de pallisses a mort simulada passant per
l’strappado, un mètode brutal dels temps de la Inquisició que consisteix a penjar el reu dels canells deixant que toqui el terra només amb la punta dels peus.
«Rabbani va ser detingut perquè el van confondre amb un terrorista notori d’Al-Qaida, Hassan Ghul, però no tenia vincles amb cap organització», afirma el seu advocat, Mark Maher. L’estrany del cas és que Ghul va acabar sent detingut el 2004 i alliberat anys després per cooperar amb les autoritats, tot i que el 2012 va morir bombardejat per un dron nord-americà.
«No l’han deixat en llibertat perquè els detalls de la seva tortura són massa enutjosos», afegeix Maher des de Reprieve, una organització de drets humans que ha defensat nombrosos presos de Guantánamo. Durant aquests anys de vaga de fam, Rabbani ha sigut alimentat contra la seva voluntat dues vegades al dia per mitjà d’una sonda de 110 centímetres introduïda pel nas, un mètode que els relators de les Nacions Unides han definit com a tortura. A la presó ha mirat de mantenir el seny pintant i cuinant per als altres interns, tot i que només ho pot fer amb microones.
«Les condicions a la presó són bastant terribles. Les cel·les són increïblement petites i als mòduls
Rabbani, un taxista confós amb un terrorista, porta set anys en vaga de fam intermitent
fa fred, unes condicions particularment difícils quan has perdut molt pes», afirma el seu advocat. «Fa poc li vaig preguntar com estava i em va dir que, per terrible que fos la tortura física, la tortura mental que ha patit, especialment els últims quatre anys, ha sigut pitjor». No tot podria estar perdut, no obstant, per molt que Rabbani continuï tancat sense càrrecs ni data de caducitat per al seu turment. La Casa Blanca va anunciar la setmana passada la intenció del president nord-americà Joe Biden de tancar Guantánamo, el mateix objectiu que Obama no va poder complir durant els seus mandats.
«L’anunci li ha tornat l’esperança. És molt conscient de les dificultats que afronta el president, però és cautelosament optimista», diu Maher. Mentrestant, manté la vaga de fam. Com ha explicat alguna vegada, cada quilo de massa corporal que perd és un quilo que ha recuperat la llibertat. Un quilo que s’ha escapat de la nit eterna de Guantánamo.